Un núvol passa, els carrers s´han
enfosquit
i fot un ram com els de quan era
petit.
Darrera els vidres jo m´ho miro
arrupit.
Ma mare sent Roberto Carlos tot fent
el llit.
Ara jo flipo amb aquell gat blau i
trist,
i moro d'enyorança perquè no ets
aquí.
La pluja m´ha portat records d'aquell
estiu
que vam passar junts en el teu pis de
Cambrils.
La mare mai va creure que només
fóssim amics.
Ella ens protegia de la llengua dels
veïns.
Per què si eres a casa em veia tan
feliç,
no ho entenia però un fill és sempre
un fill.
Uooo, dos cossos enmig de la sorra,
uooo, rebolcant-se abraçats,
uooo, de la ment no se m´esborra,
uooo, no puc creure que s´ha acabat.
Va aparèixer envoltada de misteri,
en el primer moment tot va semblar
normal,
borratxera, descontrol, maïs i
rialles.
L´endemà, jo amb ressaca i ell amb
ella se'n va anar.
Però ara, aquell núvol lentament ja
ha passat,
ja no plou i el cel gris sembla que
s´ha escampat,
i "un gran amor no pot morir-se
així"
del cassette de ma mare m´ha semblat
sentir.
Uooo, dos cossos enmig de la sorra,
uooo, rebolcant-se abraçats,
uooo, de la ment no se m´esborra,
uooo, no puc creure que s´ha acabat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada