Tricicle

Dietari

(...)

el nen i el jove ho volen tot i ara mateix. L’adult sap que no ho tindrà i té els mecanismes de la resignació. llavors jo encara dec ser una mica jove: de vegades encara em noto el desig de revoltar-m’hi.

(...)

Vicenç Villatoro

No te enfades conmigo

(...)

cuando era una niña, por lo visto, siempre hacía lo mismo; me enamoraba de una muñeca y no paraba de sufrir hasta que me la compraban. Luego, al poco, me aburría de ella y empezaba a desear otra nueva. Es decir, que mi motivación real no era tener a muñeca; mi verdadero objetivo era desearla, soñar con ella y sufrir por ella.

(...)

Nadine Velasco

Sense títol

Vine

Per enèsima vegada he estat somiant-te

compartíem coordenades en el curs d'un viatge astral

Es vibrava que érem l'altra part de l'altre

abraçats ho comprovàvem i encaixaven les meitats




Me juraves que eres tu qui me somiaves

et vaig pessigar les galtes per si no eres veritat

Començaven a passar-nos coses rares

ens creixien unes ales i volàvem de la mà

Però quan torne de somiar en aterrar al llit

el teu rostre s'ha esborrat i tu t'has esvaït

Com si des d'allà on venim es rebobinés algú

que no sap que has nascut per mi i que jo he nascut per tu

Quan pugues torna al meu costat

que sense tu no sé volar

Vine, vine, vine, t'estime, vine,

Vine, Vine, Vine, t'estime

Faig dibuixos intentant la teua imatge

rastrejant-te sense rastre, delineant una obsessió

Dibuixos que comence mil vegades

i que es queden en les ganes a les fulles del meu bloc




Sé que no sé res de tu i alhora ja ho sé tot

i per completar l'absurd de no ser ni el teu nom

algun dia ho entendré recordant el futur

perquè sé que has nascut per mi,

i que jo he nascut per tu

Vine, vine, vine, vine, t'estime

Vine, vine, vine, vine, t'estime, t'estime ...

que sense tu no sé volar!

Vine, vine, vine, vine, ... vine, t'estime ...

Vine, vine, vine, ...

Joan Amèric

In the Mood for Love

Recorda aquella época passada com si mirés a través d'un vidre cobert de pols. El passat és alguna cosa que pots mirar però no tocar. I tot el que hi veus està borrós i confús.

Wong Kar-Wai

S'ha acabat

Un núvol passa, els carrers s´han enfosquit

i fot un ram com els de quan era petit.

Darrera els vidres jo m´ho miro arrupit.

Ma mare sent Roberto Carlos tot fent el llit.

Ara jo flipo amb aquell gat blau i trist,

i moro d'enyorança perquè no ets aquí.

La pluja m´ha portat records d'aquell estiu

que vam passar junts en el teu pis de Cambrils.

La mare mai va creure que només fóssim amics.

Ella ens protegia de la llengua dels veïns.

Per què si eres a casa em veia tan feliç,

no ho entenia però un fill és sempre un fill.

Uooo, dos cossos enmig de la sorra,

uooo, rebolcant-se abraçats,

uooo, de la ment no se m´esborra,

uooo, no puc creure que s´ha acabat.

Va aparèixer envoltada de misteri,

en el primer moment tot va semblar normal,

borratxera, descontrol, maïs i rialles.

L´endemà, jo amb ressaca i ell amb ella se'n va anar.

Però ara, aquell núvol lentament ja ha passat,

ja no plou i el cel gris sembla que s´ha escampat,

i "un gran amor no pot morir-se així"

del cassette de ma mare m´ha semblat sentir.

Uooo, dos cossos enmig de la sorra,

uooo, rebolcant-se abraçats,

uooo, de la ment no se m´esborra,

uooo, no puc creure que s´ha acabat.

Els Pets

Contemporània

Allà on fa mal en la vida

amb tocs successius

no és la mort

sinó la mobilitat de la llum

el do que tenim d’agreujar la bellesa

Nicola Brossard

Cinco centrímetos por segundo

La tristeza se acumula aquí y allá, por el mero hecho de vivir, ya sea en las sábanas de tu cama, o en tu cepillo de dientes de tu baño, o en el historial de tu teléfono móvil

Makoto Shinkai

Alè

Ara que els meus ulls entreveuen
la serenor del meu capvespre
aprenc certesa en la veritat
que abans endevinava:
Jo només tinc un desig d’amor,
un poble i una barca.

De tants ahirs que s’esllavissen
guardo regals que ni esperava
petxines plenes de bells tresors,
dolors que em fan mestratge,
que amb avarícia d’infant voraç
aplego en l’equipatge,
però només tinc un desig d’amor,
un poble i una barca.
Desig d’amor per no perdre mai
el plaer d’enamorar-te,
un poble que em deixi compartir
la joia d’estimar-se
i una barqueta, per si la mar
la mort volgués donar-me.

Que amb això em basta
si amb mi tinc els astres,
astres càlids que em són lleials,
que de nit veig en el cel
i de dia en tots vosaltres.

I tot passant les primaveres
la vida haurà de despullar-me
d’inútils túniques per al camí que
duu cap a l’essència
on només cal un desig d’amor,
un poble i una barca...

Arribar nu de formes vanes
al gest adust que tot ho acaba,
havent entès que per tant d’amor
la fi vols amagar-me.
Llavors potser si el cos m’ho permet,
et deixaré enganyar-me.
Me n’aniré amb un desig d’amor,
un poble i una barca.
Desig d’amor per no perdre mai
el plaer d’enamorar-te,
un poble que em deixi compartir
la joia d’estimar-se
i una barqueta, per si la mar
la mort volgués donar-me.

Digueu-els-hi estrelles!
Mátia, Mátia einai t’astéria!
Chiamateli astri!
Llamadles luceros!
Kacvkib! Etoiles! Ko àbim!

Digueu-els-hi estrelles!

Lluís Llach

Aicnàlubma

(...)

a la televisió les coses no són com són. Són com sembla que són. A la vida, sovint, també.

(...)

Joaquim M.Puyal

Flower of Scotland Rugby V England 1990

Flower of Scotland

When will we see

Your like again

That fought and died for

Your wee bit hill and glen.

And stood against him,

Proud Edward's army,

And sent him homeward

To think again.

The hills are bare now,

And autumn leaves

Lie thick and still

O'er land that is lost now,

Which those so dearly held

That stood against him,

Proud Edward's army

And sent him homeward

To think again.

Those days are past now

And in the past

They must remain

But we can still rise now

And be the nation again!

That stood against him

Proud Edward's army

And sent him homeward

To think again.

O Flower of Scotland,

When will we see

Your like again

That fought and died for

Your wee bit hill and glen.

And stood against him,

Proud Edward's army,

And sent him homeward

To think again.

Canción para un viejo amigo

(...)

El amor es la piedra que Sísifo empuja.

El mundo el cascabel de un gato asustado.

Nadie nos avisó que amar es doler,

que crecer es aprender que para regresar,

y para casi todo, es tarde,

y aquello que no fue

nuestro más leal amante.

(...)

Ismael Serrano

Art Urbà

"No eres tan guapa para ser tan tonta"

Escrit en un banc al Parc Mirador de l'Alcalde de Barcelona

Escola Bressol

Fragments de cel - setembre

El gran Gatsby

(...)

Tu vas dir que un mal conductor només s'escapava de la catàstrofe fins al dia en què es trobava amb un altre mal conductor. Ho recordes ara? Doncs bé, jo vaig trobar un altre mal xòfer, es veu.

(...)

Francis Scott Fitzgerald

Vida

Después de todo, todo ha sido nada,

a pesar de que un día lo fue todo.

Después de nada, o después de todo

supe que todo no era más que nada.

Grito «¡Todo!», y el eco dice «¡Nada!».

Grito «¡Nada!», y el eco dice «¡Todo!».

Ahora sé que la nada lo era todo,

y todo era ceniza de la nada.

No queda nada de lo que fue nada.

(Era ilusión lo que creía todo

y que, en definitiva, era la nada.)

Qué más da que la nada fuera nada

si más nada será, después de todo,

después de tanto todo para nada.

José Hierro

Per a tota la mort

Passarà el vent i passaran les coses.

no et veuré més o ens veurem altre dia.

però els moments que vàrem viure junts

secretament els mantindrem tots dos.

troba't al meu quadern per a ningú!

V.A. Estellés

Homenatge a Catalunya

(...)

Ho veia tot molt borrós. durant un parell de minuts vaig estar convençut que era home mort. i això també va ser interessant, vull dir que és interessant de saber quina mena de pensaments tindries en un moment com aquest. el meu primer pensament, de minuts vaig estar convençut que era home mort. i també això va ser un violent ressentiment pel fet d'haver d'abandonar aquest món, que, comptat i debatut, em feia força peça. vaig tenir temps de sentir això amb gran acuïtat. l'estúpida mala sort m'enfurismava. i que n'era, d'inútil, tot plegat! (...) també vaig pensar en l'home que havia disparat contra mi; em preguntava com devia ser, si era espanyol o estranger, si sabia que m'havia tocat, etc. No podia sentir cap mena de ressentiment contra ell. pensava que, essent com era franquista, jo l'hauria matat si hagués pogut, però que si l'haguessin fet presoner i me l'haguessin portat davant meu en aquell moment m'hauria limitat a felicitar-lo per la seva punteria.

(...)

George Orwell

Recuerdo Póstumo

El hombre y su poesía - Palmera

(...)

Pon

a la luna

un

tirabuzón

(...)

Miguel Hernández

Ahora

(...)

Ahora que regreso a los lugares a donde quise huir

y nadie me espera allí.

(...)

Ismael Serrano

Gat

misteriós i callat

el gat

s'enfila al prestatge

t'observa indiferent

i badalla

una espurna de foc

als ulls li balla. 

Albert Ràfols-Casamada

La curiosidad

"La curiosidad es propia del ser humano. Nos gusta mirar en los demás para descubrirnos a nosotros mismos"

Ángela Becerra

La Caiguda - Adaptació teatral

Benvolgut amic! El pes del temps és terrible per qui es troba sol, sol davant un mateix, sol davant el judici dels altres, sense Déu i sense amo. Ja no hi ha pare, ja no hi ha regles. Som lliures i, llavors, ens les hem d’arreglar de la millor manera possible. Però la llibertat no és una recompensa, és una càrrega molt feixuga. A la fi de cada llibertat hi ha sempre una sentència. Per això tothom hi té por.

Albert Camus

Heus aquí un home que es confessa i mentre ho fa s’anihila. Heus aquí la història d’un home dual en una època doble. Heus aquí un home que no para de caure. Heus aquí un cor modern, és a dir, un home que no pot suportar ser jutjat i que es defensa fent el seu propi procés per poder jutjar així els altres.

Fugir. Aquest podria ser el verb que millor expressés el nostre esdevenir per la vida. Ens passem la vida fugint de les coses, de les persones, de nosaltres mateixos. Evitem plantar cara a la vida. Però, potser un dia, de la manera més inesperada, descobrim la nostra imatge somrient al mirall, però el somriure és doble … Un doble somriure que ens obliga a sentir allò que no voldríem, que ens fa entrar en confrontació. Aleshores estem atrapats. Ja no podem continuar mirant cap a un altre costat. És aleshores quan comença el nostre calvari particular, amb els seus entrebancs i les seves caigudes, per trobar una resposta a allò que fa malbé el nostre present.

Perquè la memòria és persistent, i, a poc a poc, sempre acaba per retornar. I mentre recordem, caiem. I mentre caiem recollim els trossos del mirall esmicolat, on ens miràvem el rostre satisfet d’abans, amb una ironia i una cruesa glaçadores, amb l’ànima inflamada per la culpa i atiada per la vergonya.

Què podem fer per ser un altre? No res. Caldria no ser ningú, oblidar-nos de nosaltres mateixos per ser algú altre, almenys una vegada. No obstant això, no hauríem de menystenir el rar valor que hi ha en el fet de fustigar-se sense compassió, l’estranya gosadia d’entregar-se a un despullament esfereïdor.

“La Caiguda” Adaptació teatral. Teatre Nacional de Catalunya

Vicent Andrés i Estellés

Burjassot, Horta, 4 de setembre de 1924—València, 27 de març de 1993

De família humil, fou aprenent de forner i d’orfebre, i mecanògraf. Becat, estudià, a l’Escola Oficial de Periodisme. Des del 1949 treballà al diari Las Provincias de València, i en fou redactor en cap. Poeta extraordinàriament prolífic i d’edició marcadament dispersa, corregia els primers llibres a partir d’un corpus que ell mateix anomenava “els manuscrits de Burjassot”, de difícil datació a causa d’un continuat procés de reelaboració. Altres sèries en què aplegà alguns dels seus llibres són Cançoner i un vastíssim Mural del País Valencià, del qual publicà fragments a partir del 1978 i que aparegué pòstumament el 1996. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, els primers llibres que publicà foren Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956), volum suscitat per la mort d’una filla, Donzell amarg (1958), premi Cantonigròs 1957, i L’amant de tota la vida (1966). Al començament dels anys setanta, l’aparició de Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L’inventari clement (1971) premi Ausiàs Marc 1966; La clau que obri tots els panys (1971), premi Diputació de València 1958; s’iniciaren el seu reconeixement i la seva popularitat, a la qual contribuí, així mateix, l’edició de l’anomenada obra completa —Recomane tenebres (1972), premi Crítica Serra d’Or, les pedres de l’àmfora (1974), Lletra d’Or i premi Crítica Serra d’Or, Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), premi Crítica Serra d’Or, Cant temporal (1980), Les homilies d’Organyà (1981), que inclou Coral romput, enregistrat en disc per Ovidi Montllor, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d’Isabel (1990)—, que recull, segons el criteri de l’autor, part de la seva obra, ja publicada o, sobretot, inèdita. La seva expressió poètica presenta dues constants, la mort i el sexe, i al·ludeix sovint a la realitat quotidiana, descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua vulgar. té algunes composicions en prosa, algunes novel·les (El coixinet, 1988), obres teatrals, com els poemes escènics de l'Oratori del nostre temps (1978), guions de cinema inèdits i unes memòries de les quals han aparegut tres volums: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988). Ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1978), la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1990) i la medalla d’Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura, a títol pòstum. Des del 1973 es convoca, dins la Nit dels octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom.

Gran Enciclopèdia Catalana - enciclopèdia.cat