Ara que ha acabat la nit i
has marxat
i que t’he vist, tan bella i
tan cansada,
pens que t’hauria d’haver
dit que mai
no tornarem ser tan joves
com ara.
Ens ofegam en un mar de
temps.
Demà serem més vells. Potser
pus mai
no posseirem l’energia
exacta
per muntar la nit sobre el
cos de l’altre.
La nostra amistat no ha
sigut gens fàcil;
no ens hem mentit més que
quan ens hem dit
que el desig no hi tenia res
a veure.
Per res voldria fer que
s’acabés
la nostra relació; tan
perfecta
que els dos ens conformam a
cimentar-la
en la suposició que pus mai
acabam les nostres nits al
teu llit..
Josep Lluís Aguiló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada