La vida entredita

XVIII

(...)

Faig passes ràpides i vaig a a casa, senda amunt;

un vent de recordança em rosega la cara,

com si encara fos l'estimat d'algú.

(...)

Eudald Puig

No n'hi ha prou amb estimar-se molt

(...)

Vaig sentir en sec

una veu que conec

i al girar-me et vaig veure tan lluny.

Hagués pogut

saludar-te tossut

i saber si et faig mal quan em mires.

No vaig fer res, amb el temps he après

que no n'hi ha prou amb estimar-se molt,

no n'hi ha prou amb estimar-se molt.

Encara dorms

al portal, mentre jo

he aparcat el cotxe en doble fila.

Avui fas anys

i he volgut regalar-te

aquell disc que escoltàvem tots dos.

Te l'he deixat

al costat d'aquest sac

que ara et tapa el fred que fa aquests dies.

I, en dir-te adéu, t'he cantat ben fluixet

que no n'hi ha prou amb estimar-se molt

no n'hi ha prou amb estimar-se molt.

I algú que ens coneix de fa temps

va pintant amb tint a invisible

llocs i paraules

que només tu i jo podem detectar.

(...)

Els Pets

El Gato que Está Triste y Azul

Marxa nupcial

(...)

La terra només gira perquè jo sóc aquí i jo sóc un

PALLASSO qui agonitza

(...)

Joan Salvat-Papasseit

Jo, robot

(...)

Si me demanen què tal,

diré que normal,

que jo només som un robot

de ferro per tot.

(...)

Antonia Font

Nocturn per a acordió

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll

(Vosaltres no sabeu

                                   què és

                                               guardar la fusta al moll:

(...)

Joan Salvat-Papasseit

Voy camino de ser yo

"Voy camino de ser yo"

Ocaña

100 Curses que has de fer alguna vegada a la vida

Quan Pierre de Coubertain va dir que era més important participar que no pas guanyar, no tenia ni idea de fins a quin punt, molts anys més tard, aquesta seria la filosofia dels corredors populars.
En l’època del pare de l’olimpisme, l’esport tenia un caire merament competitiu i la seva frase cèlebre anava dirigida bàsicament als perdedors, que hi trobaven un resignat consol.
Amb el pas del temps va néixer i va començar a evolucionar el fenomen que s’ha anomenat esport popular, aquella activitat física que practiquen persones de totes les edats i condicions, sense cap pretensió de guanyar res, amb l’únic desig de millorar la seva vida en tots els aspectes i sentir-se millor, tant físicament com mentalment. Dins d’aquest esport popular, el més practicat arreu del món és l’atletisme de fons, potser perquè el fet de córrer és l’activitat física més senzilla i bàsica que hi ha.
Aquest creixement de la pràctica massiva de l’esport va possibilitar el naixement i el ràpid creixement de les curses populars. Evidentment, per córrer no cal posar-se un dorsal al pit i un xip al peu, però, en el fons, al corredor aficionat li agrada disfressar-se de professional i comprovar l’evolució de les seves marques en curses de distàncies homologades.
Participar en curses és, per a molts corredors populars, alguna cosa més que una simple afició. En els primers anys, la prioritat és que els circuits siguin ràpids per millorar els registres personals. Amb el temps, la filosofia coubertainiana es va imposant i el desig de participar passa a ser el més important. El cronòmetre ja no té tant pes especíc i el corredor comença a valorar més altres coses. Es van descobrint curses, paisatges diferents, pobles i ciutats que abans només eren un puntet en un mapa... I de mica en mica el criteri per triar les curses va canviant radicalment.
L’escenari ja no serà més un protagonista secundari. No hi ha dos recorreguts iguals, i el corredor comença a convertir-se en un col·leccionista de curses. Cadascú valora coses diferents, però qui més qui menys té les seves competicions preferides, que l’ajuden a configurar-se el calendari anual particular.
Però al corredor popular també li agrada ampliar el seu “currículum” de curses. Tothom en té algunes al cap que voldria fer almenys una vegada a la vida. Perquè n’ha sentit parlar a companys, perquè n’ha vist imatges a la televisió o en alguna revista, o perquè simplement li criden l’atenció.
En aquest llibre, el meu company i amic Sebas Guim ha fet un recull molt interessant per completar una llista de 100 curses que, per alguna cosa o altra, són especials. Com dirien en castellà, “ni son todas las que están ni están todas las que son”, perquè en això de les llistes ja se sap que cadascú faria la seva. Però és indubtable que el corredor hi trobarà una guia magnífica per descobrir curses i confirmar-ne d’altres.
El recull de Sebas Guim inclou curses de la nostra Catalunya, d’Espanya i de tot el món, sense cap ordre concret. Així, el lector pot anar d’un lloc a l’altre deixant volar la imaginació. Segur que, en acabar, la llibreta de curses pendents s’haurà incrementat espectacularment.

Arcadi Alibés

Què em sap dir de la morta?

(...)

-Què en saps dir de la morta?

-Que no respira

(...)

Les ales de l'esfinx, Comissari Montalbano

Maragall a Prat de la Riba

"Em complau moltíssim estar d'acord amb vostè en tantes coses i tan fonamentals, i fins en aquelles en què dissentim jo conec que ens entendríem, perquè en el fons d'elles hi crema nostre gran amor comú a Catalunya"

Joan Maragall a Enric Prat de la Riba

Fragments de Cel - Setembre 2016

Catalanista

"Me sembla absurd desintegrar els homes i, fent una abstracció monstruosa, deixar entendre que aquest o aquell, monàrquic o republicà, en quant és catalanista no és monàrquic ni republicà"

Joan Maragall

L'emigrant

Dolça Catalunya,

pàtria del meu cor,

quan de tu s'allunya

d'enyorança es mor.

I

Hermosa vall, bressol de ma infantesa,

blanc Pirineu,

marges i rius, ermita al cel suspesa,

per sempre adéu!

Arpes del bosc, pinsans i caderneres,

cantau, cantau,

jo dic plorant a boscos i riberes:

adéu-siau!

II

¿On trobaré tos sanitosos climes,

ton cel daurat?

mes ai, mes ai ! ¿on trobaré tes cimes,

bell Montserrat?

Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,

ta hermosa Seu,

ni eixos turons, joiells de la corona

que et posà Déu.

III

Adéu, germans: adéu-siau, mon pare,

no us veure més!

Oh! si al fossar on jau ma dolça mare,

jo el llit tingués!

Oh mariners, lo vent que me'n desterra

que em fa sofrir!

estic malalt, mes ai! tornau-me a terra,

que hi vull morir!

Jacint Verdaguer

Respirar

(...)

Respirar és la mort inajornable.

Rosa Font

És això el que penso

"És això el que penso: ens estem tornan idiotes, oligofrènics, mongòlics, en aquest colossal procés de subnormalització col.lectiva"

Montserrat Roig

Setembre a Barcelona

El teu alè a la meua pell

el teu nom al record

i un dia de sol.

Has estat massa temps tancat

-jo mateixa vaig batre fort la porta-

i no crec que pugui enviar-te el meu missatge,

potser ja no parlem la mateixa llengua,

quina angoixa.

Contesta'm tu,

si pots,

si trobes aire.

Vaig deixar el balcó obert,

però no he perdut la teua olor,

en canvi, no sóc capaç, de retrobar el teu camí

-no vull, potser ...

Al cap i a la fi,

potser no ets més que una amenaça.

El foc arribant al meu roser.

Cinta Arasa i Carot

Díptico Español (fragment)

II. Bien está que fuera tu tierra

(...)

el escondido drama de un vivir cotidiano:

la plácida existencia real y, bajo ella,

el humano tormento, la paradoja de estar vivo.

(...)

Luis Cernura

Sin ti, esto no sería posible

"Todas las personas que tengan una pareja entregada al triatlón o al ultrafondo sabrán de que les hablo. O lo aceptas, o más vale que te busques a otro/otra. Pedirle a una persona así que deje el deporte es una sentencia de muerte para la relación. Por eso -por lo menos es lo que hago-, considero que debe aceptarse y compartir con él esa pasión para que cada triunfo, cada límite superado, sea un éxito para los dos."

Sulaika