L'excursió a Tíndari

(...)

Va penjar. Va tornar cap al porxo, però s'hi va repensar. Va entrar altre cop a dins, va despenjar l'auricular i va marcar.

-Lívia, amor meu, ¿com estàs?

A l'altra banda del fil silenci i prou

-¿Lívia?

-Ai, ai, Salvo, ¿què ha passat?¿Com és que em truques?

-¿Què potser no et puc trucar?

-Sí, però com que tu només em truques quan te'n passa alguna ...

-Au, va!

-No, no, si tinc raó. Quan no tens cap maldecap, sempre sóc jo qui t'ha de trucar.

-Entesos, tens raó, perdona.

-¿Què em volies dir?

-Que he estat pensant molt en nosaltres dos.

La Lívia, i en Montalbano ho va percebre amb tota claredat, va aguantar la respiració. No va contestar. En Montalbano va prosseguir.

-No se m'escapa que molt sovint, massa, ens discutim. Com si fóssim una parella casada d'anys, víctima del cansament de la convivència. I això que nosaltres no convivim.

-¿Què més?- va dir la Lívia amb un fil de veu.

-Doncs que aleshores m'he dit, ¿i si tornèssim a començar de cap i nou?

-No t'entenc. ¿Què vols dir?

-Lívia, ¿què et semblaria si ens fèssim nòvios?

-¿Què no ho som?

-No. Som marit i muller.

-Molt bé. ¿Com es fe per començar?

-Així: Lívia, t'estimo. ¿I tu?

-Jo també. Bona nit, amor meu.

-Bona nit.

I va penjar. Ara ja es podia cruspir la "caponata" sense por de més interrupcions.

Andrea Camilleri