(...)
Va penjar. Va tornar cap al
porxo, però s'hi va repensar. Va entrar altre cop a dins, va despenjar
l'auricular i va marcar.
-Lívia, amor meu, ¿com estàs?
A l'altra banda del fil silenci i
prou
-¿Lívia?
-Ai, ai, Salvo, ¿què ha passat?¿Com
és que em truques?
-¿Què potser no et puc trucar?
-Sí, però com que tu només em
truques quan te'n passa alguna ...
-Au, va!
-No, no, si tinc raó. Quan no
tens cap maldecap, sempre sóc jo qui t'ha de trucar.
-Entesos, tens raó, perdona.
-¿Què em volies dir?
-Que he estat pensant molt en
nosaltres dos.
La Lívia, i en Montalbano ho va
percebre amb tota claredat, va aguantar la respiració. No va contestar. En
Montalbano va prosseguir.
-No se m'escapa que molt sovint,
massa, ens discutim. Com si fóssim una parella casada d'anys, víctima del
cansament de la convivència. I això que nosaltres no convivim.
-¿Què més?- va dir la Lívia amb
un fil de veu.
-Doncs que aleshores m'he dit, ¿i
si tornèssim a començar de cap i nou?
-No t'entenc. ¿Què vols dir?
-Lívia, ¿què et semblaria si ens
fèssim nòvios?
-¿Què no ho som?
-No. Som marit i muller.
-Molt bé. ¿Com es fe per
començar?
-Així: Lívia, t'estimo. ¿I tu?
-Jo també. Bona nit, amor meu.
-Bona nit.
I va penjar. Ara ja es podia
cruspir la "caponata" sense por de més interrupcions.
Andrea Camilleri