Coral romput
A Salvador Espriu
-1-
Si com l'infant que sap pel carrer
seu
prou bé anar...
Ausiàs March.
Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors, de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d'infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge,
d'una certa grogor de pianos usats,
mentrestant la humitat amera l'empedrat
-hi ha fulles de lletuga espargides per terra-,
la conca entre les cames, el rosari en família,
la corda de l'escala -el carrer de la Mar,
el carrer del Miracle- i la filla major
brodant inicials conjugals al coixí,
l'avi de cos present entre quatre brandons,
els corcons de la taula. Una lenta tristesa,
un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia.
He tornat. Feia temps que no havia tornat.
Les rajoletes blanques, una olor de pinassa.
Entre dues clarors recórrec uns carrers.
Sé que t'he de trobar avui, demà -no sé.
Tampoc no ho vull saber. No voldria saber-ho.
Sentiria aleshores una tristesa horrible.
T'he despullat de tot allò que m'agradava.
De tot allò només et queda l'alegria.
Jo només busque en tu l'alegria de viure.
Només aquella joia. Només, només, només!
Ara que estic a punt d'estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d'estar alegre,
ara que aquest desig és l'únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.
Recórrec uns carrers, entre dues clarors,
i sent el veïnat ocult de l'alegria
i en girar un cantó crec que em vaig a morir.
Senyals, només, de tu. Les parelles lentíssimes,
esperances encara. Jo sé que t'he de veure.
Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.
Ho he perdut tot, però no t'he perdut encara.
Encara vius, oh tu. Encara vius -i et sé.
Pel dia fou mercat. Només hi ha olor de peix,
una humitat, per terra, bruta i apegalosa.
Era alegre estimar-se. Afirmativament
anàvem pels carrers, entre éssers i coses.
La vida era un carrer amb camions i nuvis
i xiquets i llençols estesos als balcons,
i per damunt de tot un enrenou de ferros
i de xiulits de trens que anaven i venien.
Hi havia l’home aquell que venia diaris,
i la xica, de blanc, assetjada per tots.
Hi havia el Monestir de Santa Clara en l'aire
del crepuscle tranquil, com el llum de les cases
i un cansament dolcíssim i una secreta pena.
Hi ha poetes que quan es disposen a escriure
posen damunt la taula el cendrer, les tisores,
el tinter, el secant i moltes coses més.
Calculen les distàncies des del cap al paper.
Discretament assagen poc després el posat.
Darrerament escriuen, i escriuen coses pulcres,
potser renaixentistes, perfectament inútils,
sense les quals els hòmens treballen, amen, moren.
Hi ha poetes que, quan escriuen, en un lloc
deixen cor i rellotge -molesta el seu tic-tac
de corcó que rosega la pobra fusta humana-;
s'asseguren abans que dormen els seus fills
i dorm la seua dona, i aleshores es trauen
els versos com si fossen fotos d'una "vedette"
-cada vers té una imbècil vanitat de "vedette"-
i consideren, greus, cadascun dels seus béns.
Ara passa un tramvia pel carrer de la Pau.
M'agrada, per la nit, escoltar els tramvies
(els tramvies, de nit, deuen passar tots plens
de grans peixos i dones ofegades i inflades).
Un dia escriuré un llibre, un llibre amb el teu nom:
ha d'arribar un dia que diré el teu nom secret,
un nom com una pedra de riu, assuavida,
un nom com una flor impensada en un marge,
un nom festiu de vinyes i el crepuscle en la mar,
un nom com un riu-rau amb les vocals obertes
i l'airet de la mar per la cal·ligrafia.
Dans l'ombre, dans les yeux, dans l'incendie du boix.
Recorde Dominique. I recorde la molsa
que creix entre les lloses del pati de Sant Roc.
Són unes lloses blaves, quasi blaves més bé.
Per l'un costat es veu la mar damunt els pins.
El tic-tac del rellotge, els papers del diari,
les inundacions en el delta de Po,
unes ganes amargues de tornar tenaçment
al meu Coral romput, i aquest dolor de cap
que no em puc llevar mai. Porte no sé quants dies,
porte no sé quants mesos sense escriure ni un vers.
M'han passat massa coses. Potser tot siga això.
Però ara és necessari que escriga certes coses,
certes coses que mai no ha de llegir ningú,
que ningú no ha d'entendre fins que jo estiga mort
i siga tard i siga perfectament inútil:
jo sé, i m'ho calle, qui s'esgarrarà la carn
amb les ungles, plorant tot un espés estiu.
Potser mai no he sentit una necessitat
tan salvatge d'escriure. Però em fa mal el cap.
No sé quantes vegades he desistit d'escriure
per això, per aquest mal de cap que no em deixa.
Ara dorm el meu fill. Pense que ara el meu fill
dorm allà, en el meu poble, al costat de sa mare.
De vegades voldria ser com altres poetes
i haver escrit uns versos honestament rimats
on digués l'alegria que quasi sempre tenen
els ulls blaus del meu fill, oh i el seu cabell ros,
les seues galtes fines com un vers mai no escrit,
com el vers que no he escrit però que vull escriure
-com d'una monarquia europea del Nord.
M'agradaria dir: ara ha passat un cotxe,
feia un petit soroll damunt l'asfalt humit
com si anàs desprenent uns pètals de l'asfalt.
No és això exactament. Dans l'ombre, dans les yeux.
Un genoll. Ara veig, ara pense un genoll.
El genoll d'una xica com una primavera
com un genoll de noia. Possiblement pensava
aleshores en un genoll bastant concret.
Però el genoll que deia és el genoll que pense,
vagament insensat... ¿Per què haurè dit abans
sorgeix la primavera con un genoll de noia,
si és ara quan ho veig, si és ara quan ho pense,
si és ara quan ho sé i no quan ho escrivia?
Un veí escriu a màquina. Escriu molt lentament:
potser escriu buscant les lletres una a una.
Jo també escric molt lent, fent la lletra petita,
mastegant les paraules, com un bri, d'una en una,
en un petit quadern. El meu anhel seria
estar tota la vida escrivint, amb la lletra
petita, un cant llarguíssim i penosament lent,
lent i gris, en veu baixa, en la casa en silenci,
treballar en silenci complicats capitells
-ara en recorde uns: els vaig veure a León-,
dolces corbes d'amor, una callada ofrena
diària, una ofrena callada a qui més vull
i mai no ha de saber-ho. Ets, potser, qui més vull.
Ho he escrit i m'he aturat. Vull, en tu, l'alegria
domèstica de viure, el principi d'un ordre
que jo sé i no vull dir; i ja no ho és tampoc.
Ah, tot és ja impossible, impossible del tot.
Ho sé i no puc plorar, ni quasi penedir-me.
Mire senzillament, mire i calle. Et recorde.
Vull en tu tot allò que signifiques, clara,
amb una vida esvelta, com una font dempeus
on l'aire es pot rentar com em rente jo l'ànima.
Tin-me llàstima, tin-me una pobra, una trista,
una amorosa llàstima! He arribat al més alt
de la vida; voldria que el teu record em fos
la pau, ara ja sí. Déu meu, que el seu record
ara em done la pau, em signifique pau
i em deixe tendrament en aquest lloc on sóc.
Àngels que em voleu tant que he arribat a sentir-vos
agafant-me de sobte la monyica quan jo
anava a escriure coses que no devia escriure!
No em dixeu. No em deixeu! I Tu, Déu meu, i Tu,
Tu que em volies fort i vencedor i clar,
no vull que em mires ara, que estic potser caigut:
m'he d'aixecar, ho sé, i he d'ésser com volies
que fos, com vols, encara!, dia a dia, que siga.
He d'ésser com Tu em vols. He d'ésser com Tu vols.
M'he aturat una mica. Em suava la mà.
La mà se m'apegava, escrivint, al paper.
No escriu ara el veí. Ara s'ou el soroll
de l'aigua en una pica. No ho he dit: estic sol;
estic sol en ma casa. Mire un moment els mobles;
he passat una mà suaument per la taula;
he recordat que tinc, dins un caixó, en un sobre,
un grapat de papers, les factures dels mobles.
Les cadires, la taula, el llit, l'aparador,
una taula petita per a la cuina... Anàvem
a poc a poc comprant-ho, vacil·lant, calculant,
renunciant... ¿Recordes? Començàrem llavors
a anar renunciant, ara açò, demà allò...
Devia d'estar trist mentre ho vaig recordant,
però no ho estic gens. Puntualment, recorde,
ho considere, ho pense. Fou, només, el principi.
Havem renunciat, després, tantes vegades
a tantes, tantes coses que eren nostres, ben nostres!
Era una lleteria de Sant Vicent de fora.
La lletera jugava al parxís amb el fill;
nosaltres ens besàvem breument en un racó.
Dibuixaves infants en un tros de paper.
Jo volia un amor com el de Beatriu
davallant a I'Infern per tal de veure Dant,
i pensava columnes florentines, primíssimes,
terriblement esveltes, com les de Fra Angèlic.
Em resistia a veure el brut de les parets,
el solar i les llaunes i els amants i els gats morts.
De vegades les coses no passen perquè sí.
Hi ha clàusules ocultes que van determinant,
que van fent i desfent allò nostre, i en canvi
no compten amb nosaltres, no ens exposen l'assumpte:
ens ignoren del tot. És terrible, si es pensa.
No sé què he volgut dir. Me n'he hagut d'anar
a la cuina, a beure, i m'he oblidat del tot.
Però potser és vàlid el que he escrit com ho he escrit.
No, no: s'ha equivocat. És el deu-vuit-cinquanta.
No, no. Deu-vuit-cinquanta. Això mateix. De res.
A tu, que et rius, et dic, i et demane que rigues,
que no deixes de riure't si no vols que jo em muira.
Recorde com et rius, i perquè et rius et vull
i et recorde i no deixe ja de pensar en tu.
A tu que et rius, a tu, et voldria tenir
per sempre al meu costat, rient-te, perquè rius,
i rius amb tota l'ànima i rius amb tot el cos,
i rius, amor!, amb tota la teua joventut
i amb la salut daurada de la taronja oberta
amb els dits, amb les ungles, bàrbarament alegre!
Podria dir com ets des del cap fins els peus,
però no vull saber només que això: que rius,
i evocar-te rient, i voler-te rient,
i desitjar que rigues -només, només, només!
Tu no saps, tu no saps... Els passadissos llargs,
estrets i sinuosos, les volvetes que es fan
a voltes sota els llits... Tu no saps, tu no saps!
Veig el cel violeta, la muralla, les torres,
els ametlers, les llomes rosades, en carn viva
-l'homenatge retut, mentalment i fugaç,
a Muñoz Degrain, sense convicció,
per cert quadre que hi ha, segons s'entra, a l'esquerra...-,
però, abans, el gran foc, la soledat i el foc,
veient per la finestra, i entre l'arbreda, el riu,
la il·lustre extensió dels edificis, l'ordre,
i més allà les vinyes, algun poble, algun fum
suau i amorosíssim, i ara açò, i aquest fred,
un fred inversemblant, i enmig de tot, no sé,
una tendresa oculta, una certa tristesa,
com si ja no pogués tornar altra vegada,
com si aquesta vegada fos la darrera ja,
com si ja degués dir adéu i fos ja tard,
com si tingués vergonya, també, de dir adéu,
o de semblar retòric. I l'adéu, com un os,
un os petit, creuat brutalment a la gola.
Ja saps que ha arribat l'hora d'anar dient adéu,
d'anar ja retallant, perfilant, concretant
l'esperança. Un afer ben trist i necessari.
Cal acomiadar-se, amb afecte, amb tristesa,
d'allò, d'aquelles coses que s'han estimat més,
il·lusions que ja no es poden realitzar,
car és tard, és ja tard, absolutament tard...
Anar, ja, reduint, limitant els afanys,
ja les il·lusions en una cosa sola...
Adéu, adéu, adéu. No és que muiren les coses;
tampoc és que se'n vagen. És un, és un. És un...
L'horabaixa petita, i trista, i entranyable,
d'aquests carrers antics que m'agrada recórrer,
on jo voldria viure i escriure versos grisos,
absolutament grisos, mentre es crema l'espígol
damunt les quatre brases; una taula petita,
damunt d'ella una manta, parets empaperades,
un taulell un poc solt, i creure dolçament
que Campoamor fou un poeta formidable,
que El Ama és un poema com se n'escriuen pocs,
i llegir en veu alta certes rimes de Bécquer
i jaure, i no dormir, pensant només, pensant
que he d'escriure un poema en octaves reals
i no com els poetes del dia, que no solen
rimar perquè és difícil. Jo voldria, jo vull
creure que és necessari escriure tots els versos
ben a consonantats i obeint certes lleis
i en un valencià ben nostre, ben nostrat,
com diuen, amb un índex enravenat de sobte,
homes que tenen títol de Mestre en Gai Saber,
i dir que no, que això de que el valencià
és català no és cert, que això és trair la Pàtria,
la terra on hom va nàixer i que no, home, que no,
i no clavar-me en bucs, i bé, i anar passant,
fer un any el llibret de versos d'una falla
i aconseguir com siga que el Rat Penat em done
almenys un plat de glòria, i passar-me la vida
aconseguint Violes i Englantines i accèssits.
Un món petit i tendre, positivament tendre,
el gat damunt els peus, el corcó en la cadira,
després el crucigrama, i demà si Déu vol.
Com el cas de la viuda que acabe de conéixer.
És jove; té una filla. I sembla que no és viuda.
Sembla que va tenir una filla d'un home,
que no es varen casar. Encara està prou bé.
"No és res de l'altre món", comenten al despatx
on ella sol pujar cafés, cafés amb llet.
"Jo l'he vista en el Coli". "Què vols dir amb
això?"
“¿Jo? Jo no vull dir res. Jo ho dic; jo ja ho he dit".
"Si no calles et trenque la cara..." “¿Vosté?"
"Jo!"
Isabelle ennuyeux, quand les pins, quand le soir.
Una xica de verd i una xica de roig
i una xica de blanc i, vibrants, les trompetes,
les trompetes lascives que no perdonen res
i sonen -i fulguren- durant tota la nit,
i la suor pels rostres, com de fusta, dels negres;
l'enrenou d'un tramvia que gira pel cantó,
la parella que creua el solar vers la tàpia;
entre el fum, els xiulits dels trens, els farols rojos;
l'aigua caent, calenta, de les locomotores;
les plantes dels geranis totes plenes de fum;
les filles de la viuda que baixen al carrer
i la mare les mira darrere dels cristalls
del menjador a fosques; les trompetes del ball,
les trompetes lascives, i invictes, i cruels,
l'escomesa brutal que té l'aigua dels wàters,
el fulgor de les rodes aturades dels trens,
el fulgor de l'acer. L'infant salta la tàpia;
darrere dels cristalls, rostres de gents que dormen,
miren sense interés, esperen en tot cas:
una suor, uns olis, unes gotes espesses...
Oh adorada! Ara em salve. Ara et pense, oh terrible.
L'alegria és el mot que em resistesc a escriure.
Ha arribat el moment de dir -no de cantar-
l'alegria, potser. Vet aquí el meu ofici.
Una ocupació tinc, des d'ara, per tu.
Insistir, brutalment, des d'ara, en l'alegria.
De tu em ve, de tu em ve, o em ve del fons del temps.
I tampoc no és així. No es pot formular.
Car no és una alegria. És -jo ho sé!- l'alegria.
L'alegria en minúscula, viva, quotidiana,
cosa de cada dia i d'anar i tornar:
al capdavall de viure, d'haver nascut, de ser,
d'aquests peus, d'aquests ulls, de les mans, de les dents,
de tot açò que tinc i, tenint-ho, ho tinc tot
o ho puc, en un moment, tenir tot, o pensar-m'ho.
Ara és quan veig Itàlia. No la vaig veure abans.
Les trompetes lascives, la suor en els llocs
on les mans insisteixen. El cel com un llençol.
Amb lletra ben petita, en un petit quadern,
un cant d'amor com mai no l'haja escrit ningú.
Tocaria a la porta de ta casa; la porta
s'obriria una mica; tu estaries, dempeus,
amb una mà a la porta, l'altra al llarg del teu cos.
Entraria a ta casa. Després em sé, content,
dient coses alegres i enormement estúpides,
i tu en una cadira, més enllà, en un racó,
amb una mà a la porta, l'altra al llarg del teu cos.
Amb lletra ben petita, en un petit quadern,
drames que no se saben, tragèdies latents,
tot allò que no passa, però que és, no obstant.
- 2 -
Amb molts testimonis i grans
inventaris
i ab actes rebuts...
Bernat FENOLLAR
Mira, amiga -diria-: les coses, certes coses,
no ocorren perquè sí. Hi ha clàusules secretes,
hi ha processos ocults, hi ha juntes generals
al voltant d'una taula de pi, ben basta i pobra,
sobre la qual a voltes penja un llum miserable.
Sabem els resultats, els brutals resultats
que ens aturen de sobte, com un llamp, al camí.
Podria il·luminar-te el passatge evocant
el camí de Damasc; però no és necessari.
Ara, mira, la tarda, les arbredes, el riu.
El rei parlant amb Curzio: veges tu si ho entens.
No és temps encara, amiga, que els arbres -els arbres
verds i esvelts del jardí- s’esdevinguin donzelles.
Ara van entre els arbres, renillant, els cavalls.
Hi haurà un moment que els arbres s'esdevinguen donzelles,
verdes donzelles nues, terriblement esveltes,
i entre elles els cavalls, renillant com els hòmens
quan arriba l'instant que ja no poden més.
Aleshores veurem porcellanes amables,
porcellanes que tenen uns lents dibuixos òptics
tots fets d'arrels torpíssimes: formiguers anagrames
com els que tots tenim a les boles dels ulls,
uns petits mapes òptics dels països on som
destinats -¿per què no?- des de l'instant de nàixer:
el país que se'ns deu, no et càpia cap dubte,
el país del qual som amargs exiliats.
En cada ull portem, potser, un hemisferi,
tristament dibuixat, en línies de sang,
-o potser, ben mirat, en línies d'espant-
i el lloc on no poguérem arribar quan nasquérem
per això, perquè vàrem nàixer possiblement.
Coses absurdes, coses dites per no callar.
Bé, conforme; d'acord. Però ¿i què em dius d'açò?
Les porcellanes duien des de "chez Proust” a Xina.
La de Mao Tse Tung... És com si s'escrigués
un poema en un gra d'arròs pintat de verd.
¿Que no? Que sí, que sí. Quan Suetoni parla
de Tiberi... És precís recordar Suetoni.
Ara estic veient Capri com no l'havia vist.
He recordat la calç amerant les parets.
I oliveres, i vinyes, i barques, i pecats.
Bé. Seguint, recordem aquell estiu horrible
amb la mort a l'esquena o entre el pit i l'esquena,
semblant un colomí calent de fang i calç,
i l'habitació, ben blanca, de la clínica,
la persiana verda, el rector al costat
del seu llit, al capçal. Sabem -crec que ho he dit!-
el resultat. ¿És prou? Ara jo crec que sí;
demà, despus-demà, voldré segurament
saber-ho tot del tot. Oh amiga, oh tendra amiga.
Jo no tinc res a dir. Esdevé simplement.
¿Per què vols tu que parle? ¿No és prou? ¿És que no és prou?
És com si s'agafàs, un dia qualsevol,
un diari, i anar parlant de tot allò
que parlava el diari, i seguir, i ja està.
Ara el castell naufraga tristament en la boira.
Ara el rei surarà damunt un llit de boira.
Ara les porcellanes flotaran en la boira.
El renill dels cavalls ofegant-se en la boira.
S'esdevindran les xiques amargs arbres de boira.
Jacques Prévert escriurà tristes cançons de boira.
Ara anirà Simone Signoret per la boira.
Ara estaran xopant-se de boira els empedrats
de París i les lloses del Pati de Sant Roc,
i les torres de Hamlet, els versos de Rimbaud...
Estaran rovellant-se les obres de Carné.
Davallarà la boira pels espills del castell,
pels escalons gastats, per les velles cadenes,
per l'escut del comtat, per la noble sintaxi,
pels dignes episodis, pels crims inoblidables,
per totes les ofenses que encara hi ha en carn viva.
Amiga, amiga, amiga! Oh amiga més que mai!
On ets? On ets? Jo et cride. Jo et necessite, amiga!
Jo et vull al meu costat per a tota la mort!
On ets? On ets? Jo et cride. Sense tu no puc viure.
On ets? Contesta, amiga! Torna-te'n. No te'n vages.
No em deixes ací sol, espantosament sol,
sentint com va caent-me la humitat des dels ossos
en gotes que em podreixen tota la calavera!
La comtessa s'ha mort de tristesa esperant
el retorn del seu fill. Oh vella, oh trista Europa!
¿Què farem de les guerres gregues que hi ha en el claustre?
¿Què, dels sarcòfags; què, dels capitells, dels marbres?
Je suis un citoyen pâle au milieu des morts.
Ara han commemorat a l'Ovidi en ltàlia.
No he trobat en cap lloc una traducció
honesta de l'Horaci. Els domassos antics
pel passadís en l'ombra, enllà el finestral gòtic.
A la plaça, dessota els porxos, hi ha la font,
la font antiga i bruta, i després els comerços,
els comerços antics i bruts, un carreró,
unes pedres hebrees amb breus inscripcions,
una finestra plena de foscor. Aleshores
buscàvem un camí remorós de xiprers;
el trobàrem molt tard i no el vàrem recórrer;
tornàrem a l'hotel. Fou la primera nit.
(Transcriuria l'Epístola tarragonina. O bé
l'Ègloga a Catalunya i molts pocs versos més.)
Per primera vegada vam jaure junts i nus.
Recorde els llençols, blancs. Vàrem ser molt feliços.
Al dematí tornàrem al camí de xiprers;
havíem vist la Seu. I veiérem la mar.
El mar hi era allí i no l'havíem vist
i ens riguérem els dos. I callàrem de sobte.
Ens recordàrem, nus, a l'habitació
tota obscura, tan nus entre els llençols tan blancs.
L'altre hotel fou distint; tot fou distint també.
He tornat altra volta. Oh vella, oh trista Europa!
Et je vis devant moi au fond d'un carrefour.
Mentre escric, mentre tracte de no morir del tot,
mentre la nit segueix, mentre els corcons no cessen,
mentre els cambrers agranen, mentre cau el ruixim.
¿Què quedarà a la fi? Gironella escrivia
de Papini. Recorde la crònica prou bé.
¿Papini a Sancta Croce? ¿L'hauran traslladat ja?
Pense el cap de Papini com un cap de Beethoven.
Pense el cap de Papini com el d'un ofegat,
fet amb les adherències successives d'argila,
fet amb pètals d'argila, a cops, iradament,
com per un violent escultor amb el dit
gros tocant, insistint, oprimint, retocant,
amb un dit gros horrible, tot brut de nicotina.
Després es lleva el fang i aleshores sorgeix,
noble, el cap de Beethoven. Emil Ludwig. ¿I el cap
d'Emil Ludwig, de Goya, de Quevedo? A Sagunt
hi havia uns caps ibèrics: tu no els vas voler veure.
Tampoc vas voler veure un fang bastant eròtic.
I no obstant... ¿Les columnes, els temples, les estàtues ... ?
Bé. Sí, naturalment. Però, no obstant... Bé. Calle.
Et diria: Aleshores... ¿I què? No em comprendries.
No em voldries oir. Em quedaria sol.
Et veuria amb un fons d'oliveres i vinyes.
L'aire em diria el verd veïnat de la mar.
Em posaria trist. No sabria què fer.
Voldria ser més pobre, aquestes nits d'hivern.
Voldria conduir un camió, de nit,
per França, per León: voldria anar a Arévalo.
Tout est mort en Europe -oui, tout- même l'amour.
Creuar de nit Arévalo, de nit i en camió.
Tordesillas, Arévalo, Astorga, Rodrigatos
de la Obispalia, i més endavant Villalibre
de la Jurisdicción. Un record delicat
a Margaret O'Higgins, sense sostenidor
pels camins de Corea entre soldats i pols,
els mugrons divertits i després escaldats.
Menjar i beure on mengen i beuen els mecànics.
Oh Anna de la rosa tatuada en el pit!
El salt definitiu. Recomane tenebres.
Escoltant Carossone, com plou en el corral,
com van pel pis de dalt, com passen pel carrer.
Veig guerres, tot l'horror de les guerres, les aigües
del Tíber totes roges de sang. Vegeu l'Eneida:
consulteu els oracles; consulteu, consulteu...!
És com si les paraules em duguessen a mi,
no ja al cant, a certs llocs, a claredats, respostes
a preguntes que mai no m'havia formulat,
que no sabia que poguessen formular-se,
que... Bona nit, bon dia. Un vent, un vent d'arena,
un vent tot ple d'arròs que ompli tota la tarda
de forats petitíssims. Les fustes del conyac.
Oh vella, oh trista Europa! En casa l'herbolari.
No passa res; no passa res de particular.
Així, potser, l'astrònom, assetjant, per la nit,
al·lusions claríssimes a tot el que es va perdre
quan allò d'Adam i Eva; obstinant-se, potser,
en que, damunt la nit, hi ha el dia inatacable.
No està mal. Un astrònom assetjant, espiant,
menjant-se, a mos rodó, el seu pa amb oli i sal.
Esdevé simplement. S'ha mort Norma Talmadge.
Amablement escèptic, considerant a penes
els cúmuls de ruixim, volent fer versos sàfics,
deixant-me l'existència a trossos pels cantons,
desitjant una pedra on seure'm i esperar.
Lletres d'agraïment. Aquest amor a Itàlia,
aquest amor a Itàlia que em mata de tristesa,
que em plou des del cervell, des dels ulls, des del cor,
aquest amor a Itàlia, o bé l'aigua en cistella.
Només diria això de vegades: Itàlia.
I una trista retòrica: M'estic morint per tu,
em moriré per tu un dia qualsevol.
Em pense el cor, oh Itàlia, com un vaixell, com un
vaixell que du el teu nom escrit en lletres blanques
al costat de la proa. El meu cos el vaixell
anomenat Itàlia, perdut pel mar, a soles,
volent, i no podent, tornar a tu, tornar.
És ben trist: és un cor el meu cor que no pot
tornar, i mai no avança: només fa que insistir,
voler tornar només, intentar-ho altra volta,
en cercles successius, tristament insistents.
La sal em crema els ulls, em rosega les boles
dels ulls tota la sal del migdia, d'un nom.
Em trobe ací. Em van dir que aquest era el meu lloc.
Potser no m'ho digueren. Però això ja no importa.
O sí: m'ho varen dir. Em varen dir: Tu, aquí.
O no m'ho varen dir. O sí. No me’n recorde.
És com si sí i si no. ¿Com? ¿Que no ho enteneu?
Jo tampoc. Però jo no puc dir: No ho entenc.
A mi no m'han parit per a entendre o no entendre.
M'han parit: simplement. No sé res. Però jo
no puc dir: No sé res. Si no ho haveu comprés
ni lamentar-ho puc. Tot és així. Bon dia,
bona nit. Com si sí, com si no. ¿Com si sí?
Com l'ascensor que puja i baixa gents alegres
i tristes i s'atura, per la nit, siga el cant,
amb gents amunt i avall, ple de gents, de cistelles,
pouant una aigua humana a voltes cristal·lina,
quasi a punt de trencar-se, altres vegades tèrbola.
Així el cant, així el cant, ple de gents i de coses,
o ascensor o cabina de telèfon amb fustes
greixoses en certs llocs, amb una olor de gents,
amb la fusta greixosa de suor en certs llocs.
Aturat, de vegades, amb tots els llums encesos,
quan és la nit. Així, des d'ara, el cant. Bon dia,
bona nit, cavallers. ¿Què hi ha? ¿Com van les coses?
Bé, prou bé, ja se sap. Oh vella, oh trista Europa.
-3-
E quan la persona està a la fi per
passar,
los àngels estan ascí en torn, mas hom
no’ls
veu; mas moltes persones santes o han
vist,
e l'ànima ja’ls sent, e quan hix del cors
a
tots los coneix: "¡Oo, sent Miquel,
Gabriel,
Raphael! ¡Oo, mon fill Peret, ma filla
Cata-
rineta, e ben siau venguts!"
SANT VICENT FERRER.
Fins on estic arriba la música del ball.
També, de tant en tant, s'ou el xiulit del tren,
s'ou el clàxon d'un cotxe. I res més. 0 poc més.
S'ou, per damunt de tot, la trompeta del ball.
Tot açò és pel crepuscle: el vespre del diumenge.
Els altres dies s'ouen cançons de les criades,
el soroll de les piques, de l'aigua entre les coses,
l'escomesa brutal que té l'aigua dels wàters.
Ara la meua dona repassa una camisa.
Jo m'he posat a escriure sense saber què dir.
M'he proposat no escriure en un parell de mesos.
I ara estic escrivint. No vull pensar, no vull
sentir: deixe la ploma que escriga allò que vullga.
Jo ja sé que la ploma no escriu res, que sóc jo.
Si volgués aclarir açò, probablement
em caldria pensar, hauria de sentir,
i no em dóna la gana. Ho deixe tal com va.
Ara només tinc ganes, potser, d'anomenar.
Em passa allò que mai creguí que em passaria:
només faig que llegir reportatges, relats,
cròniques de viatges per França, per Itàlia,
Anglaterra, Alemanya. Però relats atents
indefugiblement a les dades exactes,
als detalls puntuals: quilòmetres, hotels,
cuina, museus, carrers, els horaris dels trens.
M'han donat, aquests dies, uns fullets: són les rutes
que es poden fer a Itàlia. Seguesc itineraris,
els visc, enllaçant pobles, ciutats, aprofitant
els horaris dels trens, dels museus. No aniré,
possiblement mai no podré estar a Itàlia
una setmana, uns dies, però açò ho pense ara:
en tenir a les mans els mapes, els fullets,
sóc, d'alguna manera que no sé dir, a Itàlia.
No sé ben bé per què conte ací tot açò.
Ara em fa mal el peu. Per què no he dit abans
que tinc un peu malalt damunt una cadira.
Ara no s'ouen clàxons. Triomfen les trompetes
miserables del ball: ballaran les parelles
i premeran llurs cossos apegalosament.
Ara s'ou el xiulit d'un tren. No sé quin és.
Durà gents i pecats i esperances i dol
i, damunt de les carns, unes molles de pa.
També durà misèries, coses inconfessables
i hòmens amb aparells ortopèdics, i llànties.
Recorde un reportatge de "Point de vue": parlava
de Clermont-Ferrant: era un text, un reportatge
puntual: ara pense en la darrera part
d'una novel.la de François Mauriac: l'infant
es moria, ofegat, i jo pense el paisatge
gravat per un rural i lent Albert Durero.
Oh mein papa... Se'n puja una música esvelta,
com se'n puja pels tubs l'aigua a la casa sola,
i dóna un gran desig d’obrir totes les fonts
i fer que l'aigua es trenque d'alegria en les piques.
"Oh mein papa..." (Les cames, les adorables cames,
les cames increïbles -oh oh- de Lilli Palmer).
El camp de Burjassot i el camp de Borbotó,
el secà de Paterna i el secà de Godella,
i els cementeris blancs i els rajolars vermells,
i el tren que va a Paterna i el que ve de Paterna,
i després el de Llíria i més tard el de Bétera,
i aquells tramvies grocs i casa la Conilla,
i Beniferri amb àlbers i canyars i senderes,
i els grans pins del castell vinclats damunt la sèquia,
i el tren de Burjassot, i el tren que puja a Llíria,
i el que baixa de Llíria, i el que acaba en Montcada,
i la calç de les coves que hi ha per Benimàmet,
i el que acaba en Paterna, i orinar al corral,
i la flaire dels horts, la calç de les parets
quasi blava amb la lluna, i el silenci, i el tren,
el tren nocturn, que creua solitari la nit,
i el camp de Burjassot, i el camp de Borbotó,
i el secà de Paterna, i el secà de Godella,
i el Pla del Pou, i els masos, les barraques de Lluna,
l'Alqueria del Pi, i el Pixador, i el mas
del Rosari, i la casa del Saboner i el pi,
i el molí de la sal i el llibre que he d'escriure,
i el tren que ve de Llíria i el que puja a Paterna.
S'ou l'ascensor que puja amb el soroll dels ferros
i els quatre de família -pare, mare i dos fills-
que tornen de passar el diumenge amb els avis
i estan mirant la xica del tercer, que duu cara
de fer-li mal el cap; ha passat el diumenge
en el cine, amb el nuvi, i sense berenar.
No sé. Crec que deuria demanar-li a Isabel
que em diga l'hora que és. Voldria que fos tard
i que Isabel, en lloc de dir-me que el sopar
està a punt, em digués que anem a arribar tard
al Judici Final i no trobarem lloc:
"Fa quasi tres quarts d'hora que veig passar la gent."
Com dic, m'agradaria anar un dia a Itàlia.
Veure places, museus, monuments, paisatges.
(¿Per què aquesta insistència, que no em deixa, d ‘ltàlia?
Un motiu que oferesc a l'amable assagista
o al biògraf que un dia vullguen estudiar-me.
De res. Manar. Ja sap: Misser Mascó, 17.)
"Oh donzella que em fores, dempeus, com una pàtria!
A tu et dic, a tu et pense, com ets, de cap a peus,
i voldria tenir poder suficient
per tal de convertir-te, de sobte, en una estàtua
per tal que no conegues la velledat, les fúries,
les penes i la ràbia destructora de viure."
Si algun dia us diguessen que han matat la Mort,
no pregunteu, amics, qui és el que ho ha fet.
Serà un pare. Serà un pare o una mare.
Parle de Beniferri. No tinc altre remei.
Recorde les moreres pel crepuscle, els alfalsos.
Les illes de les canyes allí, vora la sèquia.
Les alqueries pobres. L'enterrament. Les sendes.
El sol pegant de ple en la creu. El taüt.
El llatí del rector i la remor de l'aigua
i la remor que feia la brisa en els canyars.
I les parres que feia l'aigua en entrar als camps,
unes parres de troncs de cristall que es vessaven,
que creixien, per terra, palpitant en besllums.
I el rossí, renillant. I aquella olor del fem,
la noble olor del fem dels estables, el fem,
el fem en un muntó. I aquella olor del fem:
una olor que tinc ganes d'anomenar il·lustre.
Tinc ganes, unes ganes horribles, d'olorar
això: el fem dels estables amuntegat en un
camp d'aquells que recorde de sobte a Beniferri.
Una olor que m'indica aquells camins, finíssims,
que feien, en les caixes de sabates, els cucs
de seda per damunt de tomellos ben secs.
La caixa de sabates amb un forat damunt.
I mon pare venia amb un saquet de brossa
que agafava a grapats dels marges pels conills
i de vegades duia, sense saber-ho, grills,
el grills entre la brossa, i a mitjanit, quan érem
tots al llit, començaven a cridar i cridar,
a plànyer-se'n, potser, a sentir-se petits,
molt més petits encara, i abandonats, i sols,
lluny dels camps, lluny del marges, com jo lluny del meu poble.
Mon pare no volia que matàrem els grills.
Mai no en va matar cap. Mai no n'he matat cap.
Potser ara comprenc per què tot fou així.
Els grills que no he matat, però que ja s'han mort,
potser ara se'm tornen paraules, de vegades,
igual que els cucs de seda, morint, s'esdevenien
papallones petites, amb un tacte domèstic,
vagament cereal, cosa de cada dia.
Hi ha en els versos que escric, entre tots els meus versos,
certs mots que encara tenen un no sé què de grills:
jo sé ben bé quins són, i estic content, i calle...
No sé si tinc el cap tot ple de grills, com diuen.
Però jo sé que tinc el cor tot ple de grills,
i també les butxaques, i si escric és per ells,
per aquesta nostàlgia que tinc d'un món verdíssim
de xiquets agafant les móres d'albarser
i de xiquets que seien al rastell per les nits
d'estiu i li tiraven quatre pedres a un gos,
de xiquets que furtaven melons, bresquilles, figues
i després se n'anaven a menjar-se-les dins
un dacsar, i menjaven, i dormien després,
i després es tiraven a nadar a la sèquia
i es secaven al sol i ballaven grotescs
damunt l'herba del marge, i eren obscens, i ingenus.
La vida cada dia ens ofereix problemes.
No és possible resoldre'ls. Sempre en queden alguns
que no es poden resoldre. I es van acumulant.
Residus de problemes. Uns tristíssims residus.
No és possible agafar el cor tal com s'agafa
el melic i amb un dit traure aqueixos residus.
I cada dia augmenten i es van descomponent.
I no és que estiguem trists. Ni és que estiguem amargs.
És això. Són residus que duem entre el pit
i l'esquena. No pesen. Es noten de vegades.
Es noten en tot cas en l'accent de la veu,
en la manera de parlar d'un quadre, d'una
música, d'un poema o d'un fet qualsevol.
Com es va acumulant, lenta, la pols domèstica
en certs plecs, en certs llocs, i donant a la casa
indiscutiblement un to vague i tristíssim,
i als llençols, i als cristalls, als mobles, les cadires...
Hem oblidat què són, d'on vénen i com eren,
quins eren, els problemes: són, només, uns residus
de problemes, de coses. És el que deu ocórrer
en obrir una fossa on hi ha enterrats uns quants,
els uns damunt els altres, ja confoses les pols,
les despulles, el tros de calcetí i el tros
de tela del taüt, ja ben desfets, dissolts,
de manera que a penes s'hi sap que allí hi havia
enterrats un infant i un home de setanta-
dos anys i una donzella: només hi ha això, residus,
residus que es desfan com la cendra entre els dits
o bé entre les paraules que es diuen cada dia.
No tinc altre remei que seguir. No volia.
Volia que Isabel em digués que ja estava
el sopar per tal de no escriure. No tinc ganes
d'escriure. No voldria escriure en molt de temps.
"Arrivederci, Roma". Canta la vocalista
en el ball del solar. Ma mare em diu que abans
jo escrivia millor. Escrivia altres coses:
“sempre queien en vers". Ara tot és distint:
parle de mort i morts. A ella li dol que escriga
així, d'aquesta mena. Diu que al cap i a la fi
tenim salut i ganes de treballar i no
devem ofendre Déu. "Tenim salut, treball.
¿Què més volem? Déu fa les coses sempre bé.
Només cal demanar això, salut i feina".
I mon pare diu: "Clar". I jo no sé què dir.
I m'entren unes ganes petites de plorar.
"Arrivederci, Roma". Els pins del meu carrer,
i el pati de Sant Roc, i els jardins de darrere,
i el monument a Blasco, i la festa del Corpus
entre els pins de les monges, i l'escala del pati,
i l'Encontre, i les trenes d'Elvira, i la sentor
de goma de borrar, l'enterrament del Bisbe,
i aquells llatins tan grossos que deien els canonges,
i aquells coloms pel cel increïble del pati,
i els colomers, les teules, les canals, i els besllums
dels tests entre les teules, i Marina llegint
els meus versos, i Carme, i mon pare, i ma mare,
i la meua xiqueta, i altra vegada els pins
del meu carrer, i jo, vestit de blau obscur,
presidint aquell dia el seu enterrament
dessota els pins aquells, i després el trinquet
i allí entrényer les mans, i després tot allò.
"Arrivederci, Roma." Una xica de roig
i una xica de blanc i una xica de verd,
i la xica de blanc amb unes carns fermes
i uns genolls nobilíssims i uns pits drets i menuts
i unes teles cenyides, i la xica de verd
i la xica de roig. "Arrivederci, Roma..."
M'he proposat no escriure res que no siga cert.
S'ou el xiulit del Taf que ve de Barcelona.
Pense en el llum més groc que tenen tots els trens
que fan el seu viatge el diumenge a la tarda.
Un llum groguenc de gents que han rebut pel matí
el telegrama: "Vine. Papà s'ha posat mal."
Arriben en silenci a la ciutat els trens
tristíssims del diumenge, de les gents que no tenen
més remei que agafar el tren i viatjar
creuant tota la tarda daurada del diumenge,
quan és el tren més brut i apegalós i groc.
Escolte. Ja no sonen les trompetes del ball.
Ara hi ha un gran silenci. Isabel se n'ha anat
a la cuina. Estic sol. Estic sol al despatx.
No hi ha cosa que em done més tristesa que estar
al meu despatx de nit. Aleshores recorde
la meua filla, aquelles nits passades en vetla,
aquelles nits primeres, totes fetes de nervis,
d'agraïment a Déu, d'estupor i de pànic
en veure el cos graciós que acabava de nàixer,
i jo només tenia por, alegria i por,
i ganes de plorar, de riure'm i plorar,
i estava ací amb els braços per damunt de la taula,
i no podia escriure, i no sabia escriure,
i no me’n recordava d'haver escrit abans,
i no pensava mai que tornaria a escriure.
Si la filla em visqués, ¿hauria fet més versos?
L'ascensor, l'ascensor, com un dolor d'estómac,
ara puja, terrible, amb un soroll de ferros,
amb un soroll lentíssim, potser fisiològic.
Una xica de blanc, silenciosa i trista,
amb les teles cenyides, un gesmil a la mà.
I les tardes aquelles de passeig i silenci.
Ma mare mai no vol que deixe de fer versos.
De vegades, si escric, més que res és per ella.
I voldria fer versos alegres i serens,
així com ella els vol, vagament malencònics,
amb arbredes i calç blanca per les parets
com si anàs a passar la processó de Sant
Roc o la de la Mare de Déu d'Agost, al vespre,
amb l'olor de la murta espargida per terra
i el carrer agranat i després arruixat
i traure les cadires a la porta de casa
i veure com l'airet meneja la cortina.
Els pecats que he comés no em deixen viure en pau.
Crec que em vaig a morir de vergonya quan pense
els meus primers pecats. El record dels pecats
que he comés, que comet, sembla que em va a matar:
tot aterrit em deixa, tot amarg i aterrit.
Les hores que he perdut i els dies que he perdut
i els que ara estic perdent; les possibilitats
innombrables que Déu em va donar i em dóna
per tal d'ésser com Ell em vol, de cap a peus,
i les hores i els dies i els anys que estic perdent...
Les promeses que he fet, les promeses que faig
i aquells penediments, i aquests penediments...
De vegades em cremen per la cara les llàgrimes
que jo li he fet plorar a ma mare, i em cremen,
i recorde ma mare i no voldria fer-la
plorar altra vegada, haver-la fet plorar,
i me la veig plorant pel carrer en silenci.
Mare. Pare. Germana. Com han plorat per mi,
i com ploren per mi, i com preguen per mi!
Senyor, no t'ho demane pels meus precs ni les meues
llàgrimes: t'ho demane pel que preguen per mi,
pel que ploren per mi. Oh, Senyor, fes-los cas,
fes que siga com volen, que és com Tu em vols, Senyor.
Em cremen per la cara, per les mans, per tot jo,
totes, totes les llàgrimes, Senyor, que he fet plorar,
i em sent de cap a peus en carn viva, Senyor,
amb el cos escaldat i amb el cor escaldat.
Ja sóc pare i em sent ara més fill que mai.
Jo no sé si és perquè se'm va morir la filla.
Jo només sé que em sent més amargament fill.
Et pregue per mon pare i et pregue per ma mare
i la meua germana. Filla meua que estàs
al cel: mira els teus avis, atura't damunt d'ells
com un dia ben blau, i transparent, i pur.
Ets, potser, molt més d'ells que meua, filla meua.
Abans que fer plorar ma mare, jo voldria
caure'm en terra mort. Estic trist. No puc més.
Mare, crec que ja sé exactament què em passa.
Tot açò que jo tinc és, d'alguna manera,
una brutal nostàlgia del teu ventre. És com si
tingués, d'alguna forma, la càlida memòria
del teu ventre, d'haver-hi estat en ell ben bé.
És, d'alguna manera, un desig animal
de tornar al teu ventre, i d'ésser-hi, calent,
i créixer al teu ventre i al teu somni, altra volta,
de tenir l'estatura de l'anhel i el teu ventre,
d'anar fent-me en l'alegre treballar dels teus dits,
d'ésser bolquers i dies i setmanes i mesos,
percebent, des del ventre, tota la teua joia
-la veu, les mans, les llanes, el tacte, les pupil·les-:
la joia, l'esperança, el dubte, la temença,
dins el món clar i inèdit i novell del teu ventre.
Tinc tanta i tanta pena i tinc tanta amargor,
que em gire i no veig on puga deixar-me caure,
com no siga ficant-me en el teu ventre, mare.
Jo sé que tu voldries, quan em veus tan amarg,
agafar-me, engolir-me i guardar-me de tot
en les teues entranyes, ben teu, més teu que mai.
Per tu vinc d'una raça ben amarga d'amargs.
Vaig ser el primer nét i el iaio se me'n duia
al braç a la Societat dels Colombaires
i em posava damunt de la taula: "El meu nét".
Jo tenia aleshores uns mesos. Pel matí
ell em venia a veure quan tornava del forn.
Un dematí el mataren a la boca del forn;
estava treballant. Tota la casa estava
plena de crits i gents, de calor -era el mes
de juliol-, de plors, d'esgarranys amb les ungles.
De vegades voldria saber què vaig fer jo
aquell matí: tenia onze mesos només
-veig un infant a gates entre els peus de la gent.
Potser encara tinc, no sé, no sé com dir-ho,
l'estupor de l'infant abandonat, en terra,
mentre a casa hi havia tant de plor, tant de crit
i no venia el iaio com els altres matins.
El nínxol dels meus iaios, a l'entrada, a l'esquerra,
és un nínxol antic i verdós, amb indicis
d'heura i amb una làpida de marbre negre i terç.
Hi ha allí un gerro petit amb unes poques flors.
És el tros més humit del cementeri, a l'ombra.
Davant, a l'altra banda, el nínxol dels meus tíos,
els seus fills. Al bell mig, està la meua filla.
Quan jo tenia dos o tres dies només
va morir el meu tío Josep Maria: encara
em varen dur a ell per tal que em conegués.
Manuel havia mort un parell d'anys abans.
Isabel s'ha gitat. Hi ha silenci a la casa;
hi ha un silenci absolut. Demà, dilluns, les gents
hauran de treballar i ara han de dormir.
Els dissabtes, de nit, és prou distint: les gents
se'n van al cine, escolten la ràdio, conversen,
l'home parla amb la dona en la cuina mentre ella
renta els plats, les culleres, i li agrada mirar-la,
i l'agafa i la besa, de sobte, contra un mur.
Són coses ja sabudes encara que no es vegen.
I la dona agraeix com un do aquell furor
masculí amb una llum, una humida tendresa
als ulls, com una llàgrima, després d'estar sis anys
casats, d'haver parit, d'haver lluitat, patit
quotidianament i domèsticament,
quan potser no esperava reviure aquella fúria
d'aquells dies de nuvis -abraçant-se, besant-se,
ja se sap, al cinema, a qualsevulla banda,
sentint-se un tendre objecte d'afanyosos grapats.
No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.
Jo no sé si és correcte o no és correcte açò,
citar-me jo mateix, traure un vers dels meus versos
i posar-lo davant d'açò que vaig a escriure;
en tot cas no m'importa gens la correcció.
Altres coses m'importen ara i em couen i em...
No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.
Ho he dit. Ho torne a dir. No rectifique res,
car estic on estava i estaré on vaig estar,
amb els meus, amb els pobres que treballen i esperen,
que no saben llegir, que cauen i que blasmen
i demanen perdó a la Mare de Déu.
La Mort m'ha despertat un vast amor per ells.
I ací estic, on estava, entre els poals del fem
i els poals de les clíniques, entre la pobra dona
i el comptable i el xic que ha robat on treballa
i el vidu que gemega pel passadís i el guàrdia
i la dona que mira els cartells del cinema
i la xica que va llegint novel·les "roses"
i l'aigua entre la brossa i els canyars i l'amor
i la ira també i tots els funeraris
vestits de gris i amb metres pels muscles i pels braços.
He passat unes fulles d'un fullet il·lustrat.
Tracta dels mars d'Itàlia. Aquell cercle d'arbredes
de fulles petitíssimes, alegres, innombrables,
vorejant Portofino -les cases, les finestres,
les muntanyes, les veles- i l'Isola del Giglio,
i Ponza i més avant el castell, l'aigua, els pins,
les velles pedres d'lschia, i una ermita de Capri
plena de calç o sal, tota feta de calç
o de sal, feta un ordre càndid de calç o sal,
alçant el bull, cruixint dessota el sol enorme,
i he recordat Stròmboli, i he vist el món amable
i formós i he sentit una admiració
sense paraules, trèmula, com un agraïment
envers Déu. Ara em dol no haver-me agenollat
com volia -i volien el meu cos, la meua ànima-
al meu despatx, ací, entre quatre parets
nues, en el silenci d'una nit de diumenge,
entre "colilles", llibres, revistes i papers,
en el lloc més petit de ma casa, a donar-li
a Déu, sense paraules, les gràcies per tot,
per Portofino i Ischia i Ponza i Capri i Giglio
i Ingrid Bergman i Itàlia i Burjassot i el cos
d'aquella xica que es menjava unes ostres
asseguda en la roca d'un gravat dels fullets.
I Taormina i Rímini i Pésaro i les veles
adriàtiques, Bari i Ravello i Amalfi...
És possible que mai no puga anar a Itàlia
i sent un gran desig de callar, de que hi haja
silenci quan acabe, només, de dir uns noms
-Siena, Arezzo, Pisa, Cremona, Forli, Ràvenna,
Peruggia, Ferrara...-: de vegades em basta
passejar per la boca, com pedretes de grava,
uns noms, uns noms a soles. I veig homes i dones
i penes i treballs i pecats i esperances
i infants i barques i arbres i menjadors i nínxols.
I em naix com una fina, una benigna música,
i em ve com una llum, i no em menejaria,
no em mouria d'on sóc i seria com sóc:
és com una por, càndida, de que, en moure'm, es trenque
un tel, un tel primíssim, en mon cos, en ma vida:
de que es trenque aquest ordre de tendríssimes baves
seques de caragol, de fils de cucs de seda,
aquest ingràvid món -si parle, si em menege.
Des de la meua bruta i trista petitesa,
vull donar-te les gràcies, Senyor, per aquests noms,
per la vida, pels homes, pels dols i les desgràcies,
per l'esperança, per les coses que no es poden
anomenar, pel grill que hi ha sota la pedra,
per tot allò que hi ha dessota una paraula
-pares, carrer, Itàlia, mort, diumenge, llum, Déu...
Ho escric. Et deixe escrit el meu agraïment
en un paper ratllat, ara que és ben de nit,
ara que dormen tots. Ho deixe ací, en silenci.
Si pogués posaria una pedra damunt.
Gràcies per la vida. L'he descoberta ara,
com és, aquesta nit: com si m'hagués posat
la mà en una monyica i hagués trobat, de sobte,
entre totes les venes, el tic-tac del meu pols.
És un descobriment pueril i extraordinari.
De vegades voldria fer versos nobilíssims
i dir antigues coses amb plena dignitat,
anomenar il·lustres personatges i llocs
i treballar esveltes metàfores de sal
intercalant alguns "Oh la lluna! Oh, les verdes
illes assolellades!": tot això que m'agrada
llegir en certs poetes, i tot dessota el signe
mozartià de Goethe. Però no puc. No sé.
De vegades voldria ser filòsof, tenir
un sistema. O escriure coses rigorosíssimes.
Però potser m'agrada massa veure la dona
del metge quan pren banys de sol a la terrassa.
Potser té ella la culpa de que jo mai no puga
veure aquests desigs complits i satisfets.
Em posa nerviós i només escriuria
S. O. S. per totes les parets, les finestres.
Demà o despus-demà o el catorze de juny
de mil nou-cents noranta, oh Mort, vindràs per mi
i jo no podré valdre'm: faràs de mi el que vullgues.
Una cosa et demane i vull que no l'oblides:
jo només vull que em tombes a una hora que permeta
soterrar-me a migdia, sense que calga estar
un temps en el Dipòsit: em dóna por pensar
que tal volta, quan muira, em passaré unes hores,
el termini legal, allí, sol, al Dipòsit.
Jo vull, Mort, que em soterren de seguida: ja ho saps.
Pense en la Catedral de León: la recorde
a la nit, al matí, al migdia, al crepuscle,
donant cos a una idea que se té de la música
de Beethoven, i pense després en Garcilaso,
recorde una esveltesa, recordant l'estatura
de la Catedral d’Àvila, i les fonts i els verds d’Àvila,
i aquells ramats de pedres, i aquells blaus, i les llomes,
la Catedral romànica de Zamora, i el sol,
i les pedres calentes i cruixidores com
el pa acabat de coure quan cau a les paneres,
i una certa atmosfera de forn, de pa acabat
de coure, d'alcavor, i després Salamanca,
les Catedrals i l'aire i els braus entre les rames,
i Àvila altra vegada i els blaus del camp de Bétera,
les blaves llunyanies rosades un instant
i grisos i més blaus i més blaus i més grisos.
Tot el dia caçant amb el pare, aquell dia
terrible de ponent. I els pins de Porta-Coeli.
I el barranc. Tot el dia anant amunt i avall
pare i fill. Tot el dia terrible de ponent.
I enllà els forns de la calç. I el pa que, pel ponent,
punxava en les genives, feia mal en la llengua.
L'aire, com unes flames, se't ficava pels nassos
i et bullia el cervell pegant colps contra els ossos
del crani, tot el dia, i els ulls et feien mal,
semblava que volien eixir-se-te'n els ossos
de la cara. I tenies unes ganes enormes
d'orinar i orinaves quatre gotes a penes.
Una gota d'orí persistia en un jonc
fent-lo vibrar primer i vinclant-lo després.
I la gota era un lloc de besllums on el sol
insistia, insistia, es feia quasi gràvid.
El fill seguint al pare, tot el dia, caçant.
La il·lusió del pare, el silenci dels dos
acostant-se a una mata, i la pedra llançada
a la mata, i l'espera, i altra vegada amunt
i avall. Les espardenyes desventrades, desfetes.
I aquell dolor de cap. I la set. I el ponent.
Totes les cames plenes d'esgarranys i de pols.
I el tren. I el fill dormint contra el muscle del pare.
I la mà gran del pare, aspra i suau i trèmula,
aclarint els cabells desordenats del fill.
El silenci del pare que no havia caçat
res, els dos en silenci, el fill dormint, el pare
callat, tornant a casa, i el fill mirant el pare:
"L'alcaravà, jo crec que l'ha tocat d'una ala..."
I el silenci del pare que havia fracassat
davant el fill, i el fill amb una obscura pena.
Avui, diumenge, un pare haurà anat a un asil
a dur-li uns caramels al seu fill; una mare
endolada anirà pel carrer amb un fill
alt i prim, vergonyós -aqueixa mare, aqueix
fill que et causen, en veure'ls, un dolor, una oculta
tendresa-; una donzella haurà deixat de ser-ho;
algun funcionari haurà passat el dia
vestit damunt el llit d'alguna pensió,
recordant el seu poble, potser alguna núvia
que va tenir, potser el seu llit de canonge;
un marit tindrà ganes de plorar contemplant
la seua dona car no li cabrà cap dubte
de res de tot allò, i plorarà mirant
els seus fills; la comare estarà nerviosa,
se n'anirà al telèfon, cridarà el seu amant,
tot deixant la partera tota plena de crits;
el rector tractarà que la seua mare
comprenga que no deu pensar allò que pensa
del metge del cantó i aquella xica rossa;
la portera haurà vist eixir la del tercer
i haurà dit que no sap com el marit està
tan boig amb ella, prima i amb un cap massa gros;
una mare haurà anat a casa del seu fill
amb unes llonganisses, amb un tros de bescuit,
i haurà llavat la roba perquè la seua nora
estiga més tranquil.la; un nuvi haurà comptat
amb la mà a la butxaca tots els diners que duia;
una xica de blanc haurà deixat que el nuvi
la besàs a la boca per primera vegada;
hi haurà músiques pobres i el vi de les tavernes;
una dona haurà eixit pegant crits al carrer
i el seu marit darrere brandant un ganivet
i els tres fills abocant-se al balcó plens de plors;
l'adolescent que escolta les músiques de Gerswhinn
amb el seu aparell de galena; i la mare
que resa a Sant Pancraç recolzant una estampa
del Sant contra un pitxer; i hi haurà qui escriu versos
i els posa en net amb una cal·ligrafia noble,
demorant-se en les corbes, sentint-se'n satisfet,
i es repeteix certs versos, i després s'hi sent trist,
i voldria tenir prop la seua cosina
i sentir contra el seu el cos bru de la xica,
sentir-lo com un cànter, suau, frese, exultant;
i l'aire en la cortina. Aquest mes no podré
anar al cementeri; anirà ma germana
amb qualsevulla amiga; per primera vegada
no aniré al cementeri a portar unes flors,
a posar unes flors al nínxol de ma filla.
Davant el nínxol hi ha un xiprer esveltíssim.
Jo vull que quan em muira em soterren allí,
no ja als peus del xiprer: vull dir als peus del nínxol
on és el cos petit de la meua filleta,
i tenir-la al capçal, i tenir al capçal
un àngel, el meu àngel, com si ella m'hagués
de despertar el dia del Judici Final,
igual que em despertava tants de dies abans.
Té dues ales, com les tenen tots els àngels:
de vegades les pense com uns cognoms ja assumptes.
Però vull que em soterren no en un nínxol, en terra,
no per humilitat: sols pel que tinc de pare,
de pare que volia anar a quatre cames
amb la filla damunt per tot el passadís:
de pare que volia rebolcar-se per terra
i jugar amb la filla rebolcant-se per terra.
Vull que em deixen en terra quan em muira. Voldria
que aquest desig que dic fos per humilitat.
Però no és per això; és pel que tinc de pare.
De pare d'un fill mort. D'un fill ja soterrat.
Dit d'una forma bàrbara: sé que Déu es fa càrrec.
Dormiran els veïns del quint pis: ella deu
dormir animalment, amb el llençol damunt,
cara al cel, amb els braços creuats darrere el tos.
El marit dormirà de costat: del costat
dret, amb el colze dret ficat baix del coixí.
Els veïns del primer -"Oh, qué tal, cómo está”-
potser tornaran ara del cine, del café;
ella anirà per casa en camisa, amb sabates
de tacó, mentre es grata una natja o l'espatla.
Ell, potser, ja s'haurà gitat. No tenen fills.
Ella té un gran desig de tenir fills. Ell calla.
Ella besa, amb uns besos enormes, els infants.
Quasi no són a casa. Tenen amics. Se'n van.
Sempre tornen de nit. Sobretot els dissabtes
tornen tard. Al quart pis hi ha un vell. Fa vora un any
se li morí la dona. Viu a soles. No parla
quasi mai amb ningú. Vénen, de quan en quan,
dues mongetes. Una, la més jove i més blanca,
és filla d'ell. La rep nerviós, com un nen.
Mira la seua filla. No sap què dir: només
mira la seua filla. De vegades voldria
agafar-li les mans; es conté a dures penes.
De vegades voldria agafar-li les mans
i agenollar-se en terra. Es conté a dures penes.
Després, discretament, l'altra mongeta dóna
a entendre que ja és tard. Ell es queda més sol.
Va per la casa, sol, i plorant, com un gat,
com el gat oblidat a la casa quan ve
l'estiu a la família tanca i se'n va al seu poble.
La casa, amb una olor de "colilles" per terra
i en certs llocs el perfum que deixen les mongetes.
I la dona prenyada que sent créixer el fill
a les seues entranyes, i la dona, desperta,
que sent desfer-se el fill totes les matinades
des de fa divuit mesos; i l'aixeta, a la cuina,
que tanca mal i cauen gotes de quan en quan,
i el fill que plora en somnis, i el fill que es mor i els pares
que no saben que es mor, al costat seu, allí,
i la xica que vol a Eusebi, i la criada
que li fan mal els ossos, i el xic de la botiga
que dorm com una pedra. I el silenci absolut:
un silenci de nínxol desocupat encara,
però que està comprat, encara buit, allí,
entre els nínxols ja amb morts. Veig els nínxols, els nínxols
encara buits, encara sense morts, i ja vells,
quan vaig al cementeri. I de sobte, al despatx,
aquesta nit em sé dins d'un nínxol d'aquells,
i m'entren unes ganes horribles de plorar,
i tots dormen, i és just que tots dormen, ho sé,
i açò no és ningun nínxol, açò és el meu despatx.
I em sent, sense taüt, ajagut en un nínxol,
encara viu, ho sé, i no puc evitar-ho.
I ara me n'aniria pegant crits per la casa,
i amb això no sabria si jo estic viu encara,
ni encara que Isabel em digués que estic viu,
ni encara que els veïns deixassen els seus llits
i pujassen a casa i em diguessen que estic
viu i que estic en casa. I no gose tocar-me,
i no gose mirar-me, i tinc por, i tinc ganes
de resar, i no puc, tinc por de mi mateix,
tanque els ulls per no veure. I pense les parets
blanques del cementeri de Burjassot, per on
entraven els cadàvers, i recorde la por
que tenia a tocar-les, i com tancava els ulls
per no veure el Dipòsit, allí, entrant a la dreta.
L'autòpsia del iaio, allà, dessota el sol
feroç de juliol, i la sang, i les mosques,
i la pols del camí, i la sang altra volta,
i matèries grogues, i matèries grises,
i totes llefiscoses, i la pols, i les mosques,
i la pau del secà quiet en el migdia,
i el colp, el colp petit de la fulla d'un únic
llegonet que, lluny, sol, pega en alguna pedra.
La calç de les parets i la sang de l'autòpsia.
L'estrèpit fugitiu, com de seda rompuda,
com d'un tel esgarrat, d'uns ocells, d'unes ales.
I silenci altra volta. L'ascensor, l'ascensor
ara puja, lentíssim i nocturn, funeral:
potser hi ha algun malalt, ve algun metge potser,
potser ve el funerari amb un metre tirat
damunt el muscle, amb una llapissera a l'orella,
o amb un cigarret apagat entre els llavis,
i potser duu un taüt, i unes fustes, i uns draps
negres i grocs. I puja l'ascensor. I l'escolte.
I encara no s'atura. I puja. I puja encara.
I no puc menejar-me i eixir i obrir la porta
i abocar-me a l'escala. I puja l'ascensor:
no deixa de pujar. Ja no en deuen quedar
més pisos, però encara el sent pujar, lentíssim.
Ara el sent per damunt el meu cap, i gravita
damunt el meu cervell tot l'enrenou dels ferros.
I voldria tornar-me'n i viure a Burjassot,
veure des del balcó de la casa on vaig nàixer
un colomer, les teules i enllà els pins de les monges.
I sóc ací. I no puc. No puc fer res de res.
Aquest és el meu lloc. Jo dec romandre ací,
entre misèria i pànic, entre fracàs i espera.
Vaig palpant les parets del passadís, a fosques.
M'entra el pànic de sobte. Em puja des dels dits.
Tinc por de les parets. Mare, pare ... ! No puc.
Hi ha de sobte un silenci, sec, del tot, absolut.
No s'ou res. Res de res. Tots són, ara, als seus nínxols.
El passadís és llarg. És més ample que mai.
També és més llarg que mai. Evite les parets.
Camine en la foscor del passadís nocturn.
De sobte pense que l'ascensor no ha baixat
i no s'ha oït obrir ni tancar una porta,
i deu estar, quiet, en un lloc de l'escala,
en un pis qualsevol, evidentment sinistre,
amb el seu llum groguenc entre l'obscuritat:
a punt, com si esperàs, quiet i funeral.
Amb el seu llum groguenc enmig de la foscor.
Atent d'alguna forma. O simplement a punt.
Vicent Andrés Estellés
