Tengo la
horrible sensación de que pasa el tiempo y no hago nada, y nada acontece, y
nada me conmueve hasta la raíz. Miro a Esteban y miro a Jaime y estoy segura de
que ellos también se sienten desgraciados. A veces (no te enojes, papá) también
te miro a vos y pienso que no quisiste llegar a los cincuenta años y tener tu
temple, tu equilibrio, sencillamente porque los encuentro chatos, gastados. Me
siento con una gran disponibilidad de energía, y no sé en que emplearla, no sé
qué hace con ella. Creo que vos te resignaste a ser opaco, y eso me parece
horrible, porque vos no sos opaco. Por lo menos no lo eras
"Deixeu-me que us digui una cosa... jo sóc català.
Catalunya és avui una regió d'Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya
ha estat la nació més gran del món. Jo us n'explicaré el per què. Catalunya va
tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les
primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van
reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al
segle XI... pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de
les guerres.... això és Catalunya."
Els teus matins
s'omplen de mal de cor perquè, encara que no hi estiguem a gust, aquest món és
l'únic que tenim, perquè és nostre però s'hi ha de lluitar; perquè per tant,
l'únic que realment podem dir que és nostre és la lluita.
"Entenc
que un artista és algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu
per dir alguna cosa, i que té l'obligació que aquesta cosa no sigui quelcom
d'inútil sinó quelcom que faci servei als homes"
En Mimì Crapanzano va morir ofegat el febrer d'enguany mentre feia
quatre braçades. Mort accidental. Però ara arribo jo i pregunto: ¿quants anys
tenia en Mimì quan va morir? Cinquanta-cinc. ¿Com és que a aquesta edat va
voler fer aquesta beneiteria de banyar-se amb tant de fred, cosa que havia fet
de jove? La resposta és la següent: perquè s'havia maridat de feia només quatre
mesos amb una jove milanesa de vint-i-quatre anysi la jove li va demanar,
mentre passejaven prop de l'aigua: "Estimat, ¿és veritat que tu al mes de
febrer et banyaves en aquesta mar'" "És clar", va contestar en
Crapanzano. La jove, que òbviament s'havia cansat del vell, va sospirar.
"¿Què et passa?", va preguntar com un idiota en Crapanzano. "Em
sap greu que jo ja no t'ho podré veure fer mai més", va dir la mala puta.
Sense dir ni ase ni bèstia, en Crapanzano es va despullar i es va llençar a
l'aigua. ¿M'he explicat?