i en molt poc temps t'aboco pel boc gros la meva
història (els naufragis, les violències, els miracles, les nostàlgies) i tu
l'entomes a cop de retrovisor i em somrius i em vols. Tan senzill i tan
inexplicable. Vas arribar quan tot m'era lluny, la gent i els paisatges i la
mare i la terra, i em vas ser casa. Perquè sí i sense voler, o sense esperar.
Han tornat a fer-se nítids els somriures i el contorn delimitat de les
coses. S'han desdibuixat els panys que engarjolaven la tendresa. La porta per on
entra la carícia és la mateixa porta per on supura la ferida, no n'hi ha cap
altra. I aquí les tens, esquinç i emplastre, dolor i besada, en el tombant
exacte en què ens encaixen els cossos. El que vam ser ens estima aquí, a tocar
de la pell, en aquesta abraçada que em diu que em veus sencera (les nostàlgies,
els miracles, els naufragis, les violències), i em somrius, i em vols.
Sònia Moll Gamboa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada