La meva esperança

"Les meves esperances són amb els morts

amb ells ocuparé el meu lloc

i amb ells viatjaré

a través del futur

però deixant aquí un nom, em penso

que no desapareixerà en la pols"

Un lloc entre els morts (Maria Aurèlia Campmany)

I Want To Break Free

Felins - 1

Petita estança

Enmig del pit hi tenc

una finestra blava

oberta sobre el port

d'una illa blanca

i et mostrarà la mar

tempesta i calma.

Dins el meu pit hi tenc

la meva cambra

obri la porta al fons

sentiràs l'aire

entraràs al jardí

petita estança.

Enmig dels tarongers

una font raja

escolta la cançó

que la font canta

i et dirà molt baixet

que l'amor passa.

Damunt el pit hi tenc

com dolça marca

la teva mà amic

coloma blanca

ben endins del xiprer

nia la garsa.

Maria del Mar Bonet

Palabra sobre palabra

También estoy nostálgico de días.

También fui muy feliz. También recuerdo.

También yo fui testigo de otras horas.

Ángel Gonzálezlez﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽bre palabragona

mmo, Argentina, Cantautoradro Burruezo,

Uno siempre está solo

Uno siempre está solo

pero

a veces

está más solo

Idea Vilariño

L'Helena

L'Helena té setze anys, sempre tindrà setze anys
a dins el meu record. (...)
(...)
No sé com la vaig perdre, no m'ho vull confessar.
L'Helena a qui he estimat, a qui vaig estimar,
és només un record, humil, polsós i fràgil,
(...)

Jordi Julià

Hay gente

Marilyn Botta

Pájaros de barro

Por si el tiempo me arrastra

a playas desiertas,

hoy cierro yo el libro

de las horas muertas;

hago pájaros de barro...

hago pájaros de barro y los echo a volar.

Por si el tiempo me arrastra

a playas desiertas,

hoy rechazo la bajeza

del abandono y la pena.

Ni una página en blanco más.

Siento el asombro de un transeúnte solitario.

En los mapas me pierdo,

por sus hojas navego.

Ahora sopla el viento,

cuando el mar quedó lejos hace tiempo.

···

Ya no subo la cuesta

que me lleva a tu casa,

ya no duerme mi perro junto a tu candela.

En los vértices del tiempo

anidan los sentimientos.

Hoy son pájaros de barro que quieren volar.

En los valles me pierdo,

en las carreteras duermo.

Ahora sopla el viento,

cuando el mar quedó lejos hace tiempo,

cuando no tengo barca, remos, ni guitarra,

cuando ya no canta el ruiseñor de la mañana.

Ahora sopla el viento,

cuando el mar quedó lejos hace tiempo.

En los valles me pierdo,

en las carreteras duermo.

Manolo García

L'única persona

L'única persona amb la que hauries de comparar-te és amb la persona que eres ahir. Aquesta és la persona que has de superar i en la que has de fixar-te per a ser millor

Freud

Fragments de cel - Març'17

Itaca - Fragment

I

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

Lluís Llach

La gesta dels estels - Prometença

                                   A Mlle. Bouche. Marie-Louise

escolta               amada meva:

si jo anava a una guerra

portaria l'espasa com els guerrers d'abans

duien l'arc de sagetes

lluitaria qui sap per quina ampla bandera

-però millor que fos la de la meva terra:

quatre barres de sang

l'or del cor que voleia

muntaria un cavall de crinera lluenta

i el meu nom s'alçaria

més alt que la congesta

el meu casc

                   com l'estel

prendria les ciutats

           i llurs noies vindriem a rebre'm

no sabria tornar

si tornar no podia amb l'espasa florida

Joan Salvat-Papasseit

A un costat

Nico Vilela

Per mars i muntanyes

Si del món tots els desitjos

en pogués triar un de sol

jo voldria ser en Son Goku

jo voldria ser un heroi

Per poder anar amb núvol kinton

tenir càpsules Hoi-poi

i tocar-te les calcetes comprovar que no ets un noi, que no ets un noi

I anar a ca'l Follet Tortuga

i entrenar-me pel torneig

fer pels arbres ziga-zaga

i al matí repartir llet

i que em surti el Kame-hame

i guanyar tots els dolents perquè dormis ben tranquil.la

i els dos som prou valents

Per volar per mars i muntanyes i per tot l'univers

intentant aconseguir

la bola de drac

Els amics de les Arts

Criatura dolcíssima

1

Criatura dolcíssima - que fores

la sola riba forta, un deix d'idea,

la mà que entre les meues perdurava!

Criatura dolcíssima o miracle

total o prosperada llum - que fores

grat de llavis pertot i branca exempta!

Criatura dolcíssima i fondària

i visitació de mots atònits

i pietat complida i cim - que fores ...

2

Eres així com et recobre i jure?

Ja no ho sé. Cada instant, buscant-se objecte,

t'adjudica diversa retirança.

Eres? Ets! Ets així! Tot jo t'hi obligue.

I així, i així, i així! Oh l'inventari

de lloances que en faig, oh ardents successos!

Concorren a invocar-te, i t'enuncien,

unes últimes forces de tristesa.

En elles he escollit bandera i ala.

3

Era tardor, un temps sense solatge,

estrany de cansaments, que em retenia

entre roses inertes, entre exili.

Vingueres. Flabiols i cobejança

i caderneres deien la sorpresa.

Fou un començ de faules vencedores.

I vaig saber l'amor: un lloc de messes

i tu, ah i tu com un repòs, com una

sobtada companyia inajornable!

4

Érem hostes del bes i la insistència,

uns territoris radiants, els únics,

i argument negador de la nostàlgia.

A força d'alegria, vam obrir-nos

més càlids privilegis: la mateixa

veu per als dos, sang dura, al.legories.

Establírem el món sota la nostra

perfecció. Duràvem, prosseguírem.

Fidel, el món du encara aquell bé gràcil.

5

No sé si m'estimaves: t'estimava

i això era tot, i això era prou, i els dies

obraven per a mi racons tendríssims.

T'estimava amb les hores i amb el somni,

i et cantava, i passaves, i abril queia,

i et sabia ma carn meravellada.

Sí, t'estimava lentament i sorda.

Com s'estimen les coses marcescibles.

Com s'aprèn l'idioma de l'absència.

6

Tenies 19 anys, i a punt la joia,

i esperança de mi en les teues galtes.

Jo t'intentava noms o altres carícies.

Vàrem recórrer, junts, tots els designis

d'un espai de coloms, les destinades

nits al respir a mitges, la ventura.

I què no redimien nostres cossos?

Eren purs blanament. Provant llur glòria

la forma del retorn els adoptava.

7

Vindrà l'hora de veure dins els versos

i algú dirà de mi: heus ací un home

que moria allarat en clars abismes.

I algú dirà també: heus ací, sota

l'afer minuciós de les paraules,

un deliri que cou, un risc de gleva.

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,

la teua olor completa, penetrant-me?

No li llegiran ton nom amb un bell pànic?

8

Mira com regracie a Déu aquella

ocasió de càntic i memòria,

hui que ton rostre ocupa el fons dels llibres.

La nit tan gran, la falda on es reclinen

les meues voluntats de tu, n'accepta

una altra més, la d'ara, adolorida.

Tota l'ànima junta ve a trobar-s'hi.

I és com si es descobrís senzilla, dreta,

enmig de tanta passió que em passa.

9

Una amor perpetrada en l'agonia

i de mirra i escalf, amor, et guarde,

i l'alt agraïment en què madure.

Art de fervor és mon treball d'espera,

perquè ja t'he tingut; i cure amb somnis

la casa transcendent on em deixares.

I et guarde plenitud. Vindria a dir-t'ho

aquest goig sense gest, si preguntaves

a quin afany m'assemble o a quin tigre.

10

Record et dius, amor, record o vetla,

i distància estesa des dels braços,

et dius clima de set, et dius silencia.

Record et sent, amor, en cada tebi

naixement d'un record, i edat excelsa,

i en cada vena meua i desvalguda.

Record o espina lenta, amor, et pense,

i secreta estatura de la vida,

dins de l'amor, amor, on visc encara.

Joan Fuster