Incongrüències

(...)

Un dia, mentre viatjo en un vago de metro de la Yamanote, de sobte començo a percebre la irrealitat (...) Així és com es perden les nostres veus, com desapareixen els nostres somnis engolits per la boira. És com la nostra adolescència, tan avorrida que ens semblava que duraria eternament, i que es va evaporar de sobte en algun punt de la nostra vida.

Incongrüències ... Una equivocació, tal com afirmava la noia xinesa -o tal com hauria diagnosticat qualsevol psiquiatre-, amaga un desig paradoxal. Però ¿què sóc jo, què ets tu, sinó un conjunt d'incongrüències? Si és aixó, no hi ha escapatòria possible.

Un bot lent cap a la xina