Ritme de ball

Quan un home es fa gran, la seva vida

depèn cada cop menys del pas i dels canvis

del temps. De vegades es fa fosc

de sobte enmig d'una abraçada

de dos al costat d'una finestra,

un estiu s'acaba enmig d'un amor, però

l'amor continua tardor enllà,

un home mor a mig parlar i les paraules

queden a banda i banda,

cau la mateixa pluja damunt de dos que s'acomiaden:

sobre el que se'n va i sobre el que es queda,

o un mateix pensament

es va covant al cap d'un home

que viatja a través de molts pobles, ciutats,

i països diferents.

Tot això té un estrany ritme de ball.

Però no sé qui el balla

ni qui el fa ballar.

Fa algun temps vaig trobar una vella fotografia

on una nena morta ja fa molt i jo

sèiem junts abraçats com ho fan els nens

contra un mur per on es despenja una perera:

un dels seus braços el recolza a la meva espatlla

i l'altre lliure l'estén ara des dels món dels morts

a mi.

I he entès que l'esperança dels morts és llur passat,

però Déu els l'ha pres i ja no el tenen.

Iehuda Amikhai