(...)
Sabíem que ens exposàvem al perill; les coses se'ns han posat en contra, i per
tant, no ens podem queixar de res. Només ens resta acceptar la voluntat divina,
i treure el millor de nosaltres mateixos fins el final. (...). Si haguèssim
sobreviscut, jo hauria pogut explicar una història sobre l'audàcia, la
resistència i el coratge dels meus companys que hauria conmogut el cor de tots
els anglesos. Aquestes anotacions i els nostres cadàvers hauran de ser el text.
Robert Falcon Scott, Antàrtida, 29 de març del
1929
M’aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m’agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.
El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!
Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l’amor i la ferocitat.
Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l’aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!
Seràs l’ocell i seràs la bandera,
l’himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l’emblema que puja.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.
